ANIVERSARI

Els artistes mai moren. La seva obra ens conserva el seu record. Encara que sempre es faci dur la seva absència.
Avui fa un any que vas marxar. T’enyorem

Pere Viada va morir el 29 de setembre de 2005

PROGRAMACIÓ

Sitges , ciutat amb una tercera part d’habitants que Mataró ha presentat la seva temporada artística. I parlem d’art, i no de teatre o cinema , amb el que pertoca als seus més que reconeguts festivals.
Sitges , població que plàsticament parlant no és res de l’altra mon, aposta per l’Art Contemporani ( titular de EL Pais 28 de set.). Per això exposa actualment a Anton Lamazares , i presentarà exposicions de Grau Garriga, Llimós, Puigmartí, Condé i gravats de Picasso. Tot això per no parlar dels actes del 75 aniversari de Rusiñol.
Com veiem un art contemporani igual que el mataroní de Can Xalant , més conegut com “El Cortijo” , ja que a més de semblar-ho externament, sembla que sols és per a ús exclusiu dels “señoritos” .

A més de Grau Garriga, amb gran relació amb Mataró, ja que començà a la fàbrica d’estores Aymà, de clara arrel mataronina , el cas de Rusiñol és perfecte per establir lligams.
A més dels bons Rusiñols dels que disposa el Museu ( exposats en la mostra del paisatge en les col·leccions dels Museus de Catalunya). No hem d’oblidar que el seu paper de pintor d’Aranjuez l’atorga al mataroní Sixto Albertí, que esdevé figura en la ciutat madrilenya on encara hi viu la seva filla i descendents.

Albertí, que al cap dels anys retornà a Argentona on va morir en una casa , fa poc enrrunada, que es trobava al carrer de Barcelona , identificada facilment per les pintures de la seva façana, era el gran amic de Rusiñol, i justament d’ell és el bust que es troba en els jardins d’Aranjuez.
A més Aranjuez és el segon tren de l’estat després del de Mataró. És zona de maduixes (com el Maresme) amb tren especial ( de la fresa) i és una conurbació de Madrid a l’estil de Mataró i Barcelona.

No veieu un acte comú amb artistes de Mataró a Aranjuez i en direcció contraria. Una mostra de Rusiñol i una recuperació de la figura de Sixto Albertí. I com no, un concert amb el Concert d’Aranjuez , i...?

Potser aquesta dinàmica és la somio per Cultura en la propera legislatura. Ara de moment... ajo i agua.... Per què queda clar que Aranjuez, Rusiñol i... queda molt lluny. I el nom de Sixto Albertí a bon segur és la primera vegada que el senten.

Son els grans coneixements del nostre inigualable ( per sort) PMC.

CONCEPTES

Assisteixo a la conferència organitzada per la Sant Lluc en motiu del 60 aniversari. En surto absolutament decebut . No per la conferència en sí, que va pels camins esperats, i sí per l’acte en general , marcat per uns sentiments absolutament tristos i decebedors.

En el que pertoca a la conferència de l’Antoni Luis diria que és una bona conferència per gent aliena a l’art ,però poc estructurada si els oients son de la corda. De les seves opinions , com no, que a parts iguales , unes sí i altres no.

El que lamento i molt, és la personalització de la meva figura. No per que m’importi la mateixa, ni els conceptes que s’hagin pogut explicar. Accepto tota crítica i com sempre l’escolto, reflexiono i decideixo. Però un comença a estar cansat de les virtuts de la perseverància i la tossudesa. Ara, quan escric això ja està penjada a Internet la crítica de Cristina Fonollosa inaugurada aquesta tarda. Això és perseverància i tossudesa , però l’escrit està estructurat en un coneixement previ i de quasi trenta cinc anys d’experiència.

Com he dit en públic , malament rai quan al parlar de l’art de la ciutat s’explicita i s’explaia en la funció del crític. I com que no volia parlar, m’he mossegat els llavis per no replicar , i dir que curiosament no s’ha fet ni menció del demencial paper del Museu de Mataró ( com si d’una aparició es tractés , Carles Marfà ha assistit a l’acte) , i no s’ha fet ni apunt del paper de la Caixa Laietana.
Será que con la iglesia hemos topado?

Concentrar els mals de quasi tot en la crítica no tan sols és erroni, es també definició clara d’un complex d’inferioritat que cal superar.
Fora d’això una sola cosa ben clara. Seguiré fent una crítica apassionadament subjectiva amb l’objectivitat que em dona el coneixement i l’experiència. I aquesta em diu que anem malament, però que molt malament.

De la resta, que hi ha molta maror i que cal asserenar ànims. Amb errors, que hi son, amb ganes de correccions , que també hi son, es pot aconseguir un Sant Lluc 2007 excel·lent. Això si els artistes creuen de veritat que el Sant Lluc és important, ja que enguany han estat molts els que han pensat que amb qualsevol cosa hi havia prou. I no és així.

Ah! Els mítings polítics, millor en altres llocs. El PSC ha regalat legislatura rera legislatura la regiduria de Cultura. Si és així un no pot fer lectures polítiques del que fa l’adversari. I per sobre totes les coses no fer servir d’escut a Remigi Herrrero , una magnífica persona estimat per tots, però que justament no es pot convertir en exemple d’un bon funcionament cultural. Que a vegades la cultura populista ens fa perdre la visió obligada de la qualitat que també cal exigir a una població de més de cent mil habitants. O no?

SANT LLUC

Fa ja uns dies que em segueix una imatge. Per casualitat vaig veure imatges del casting de Operación Triunfo. Per a mí que es van convertir rapidament en les de “Operació Sant Lluc”.

Uns que afinen menys que jo ( cosa difícil) maleint per no ser seleccionats. Altres que parlen meravelles de les seves qualitats, a l’hora de la veritat els veus convertits en unes figues capaces de distorsionar fins nivells inverosimils allò que és una cançó. Això sí, tots queixosos davant d’un jurat del que diuen que no sap ni el que vol, ni te criteri per jutjar-los.

Un Sant Lluc. A nivell estatal, però tot un Sant Lluc.


PROGRAMACIÓ

I mentres, altres poblacions programen que fa enveja. Avui he llegit al diari la de Sitges. Demà en parlarem ja que fa patxoca i et venen ganes de foragitar a qui decideix la de casa nostra. Però això serà demà , que ja serà un altra dia.

Un dia en el que alguns recordarem íntimament a Pere Viada en el primer aniversari de la seva mort.
T’enyorem Pere
Un petó.

FIRA DEL LLIBRE VELL

Avui al sortir de treballar i tot anant a buscar el bus he fet mirada a un cantó de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió que es celebra com fa més de cinquanta anys a Barcelona, i de fa molt temps al Passeig de Gràcia .
Com no que cerco alguna oportunitat en llibres d’art però ja fa uns quants anys que la collita és escassa. Ja fa temps que han desaparegut els magnífics llibres provinents de l’enfonsament de La Polígrafa , amb monografies magnífiques sobre Picasso, Miró, Sunyer, Fenosa, Mir, Julio González, Llorens Artigas... amb apunt especial per la de Torres Garcia escrita per Enric Jardí, de les que tant he gaudit.

Ara poca cosa i a preus alts ( per una monografia sobre Josep Cusachs , de la mateixa col·lecció que Gimeno, Madrazo etc, m’han demanat avui 60 euros) . La resta de llibres d’art dominats per els Taschen de nou, que estan a totes les llibreries, i a més al mateix preu que en qualsevol llibreria de carrer.
Serà qüestió de canviar de vorera, que en l’altra hi ha stand de l’Ajuntament i a vegades es troben catàlegs d’exposicions a preus més que interessants.

El que si he vist en un parell de llibreries han estat números de “Revista de Occidente” i de “Papeles de Son Armadans”. Per això en arribar a casa he tornat la mirada al bon grapat que vaig heretar del meu pare , i d’entre elles he començat a repassar el dedicat a Picasso ( vegeu imatge) de l’abril de 1960.

D’ell reprodueixo els darrers versos del poema “A Pablo Picasso, obrero pintor” de Gabriel Celaya:
“...
Otros viven en lo oscuro
pero tú siempre la vista denunciando
y mostrando.
Otros viven de explicarse largamente,
tú en el rayo.
Otros viven alargando lo que fueron,
tú inventando, tú empujando,
obrero de buen oficio, materialmente sagrado
que nos das cada día como un pan tu milagro.

El milagro y la alegría
de la luz siempre insurgente en cuanto tocas,
la novedad tentadora
del amor para el amante que se atreve,
las delicias
fugitivas y apenas sospechadas
de la vida para aquellos que la abrazan,
y el trabajo,
y el gusto de vivir siempre inventando.
Gabriel Celaya


Per cert, en alguna sessió de la comissió del Nomenclator potser seria convenient proposar canviar el nom del carrer actualment dit de “Pau Picasso” per carrer de Pablo Picasso , o simplement carrer de Picasso.
Per molta il·lusió que ens faci, Picasso va ser sempre Pablo i mai Pau.

Avui és festa a Barcelona, i per tant un dia especial per aquells que allà treballem, com és el meu cas. Sigui com sigui no he tingut festa del tot , ja que em tocava reforç de guàrdia i alguna que altra hora hem hagut de treballar, però al menys m’ha permès dinar amb la meva dona , - una mica fora d’hores, això sí -, amb el que de molt especial té el fet.

Encara que el dia d’avui sí serà enormement especial per en Josep Fradera a qui s’atorgarà la Creu de Sant Jordi en un acte en el Liceu. Reitero les meves felicitacions.
Parlant de la Creu de Sant Jordi , el periodista maresmenc Pitu Abril fa esment del cas Cruyff, i com jo comentava ahir , no acaba d’entendre com ha pogut merèixer tal guardó quan no se li coneix ni la tasca en pro del país , ni tan sols un “bon dia” en català. A més , ni tan sols assistirà a l’acte per compromisos amb la Televisió Holandesa. Quin poc respecte al país que l’honora .

MÉS AL VOLTANT DE CAN XALANT

La mitja festa em permet donar un vol per el centre de la ciutat i un amic em para per felicitar-me per l’editorial sobre Can Xalant que aparegué al cg.com (21.09) Li dic que trametré les felicitacions a la direcció, ja que el coneixement de la mateixa va ser quan es va publicar, encara que és una editorial que signaria amb tot gust.

El cas Can Xalant ha de ser un dels punts estrella dels debats culturals de les properes eleccions. Fins ara estan complint a la perfecció el programa que varen presentar i per tant poca queixa hi ha a dir. L’error no està en ells i sí en el que van beneir la proposta. El cas però està en la gran quantitat de diners que hi aboca el consistori i que no tenen cap mena de rebot en la vida cultural de la ciutat.

El que si s’ha de discutir és el cofois que es troben els de la foto. Graupera afirma que s’han acomplert els objectius , quan la resposta de i per la ciutat ha estat mínima. Dardanyà ens ofega amb xifres i noms que hem de creure , però del que mai n’hem tingut coneixement.
Si llegiu la notícia al capgros.com (art), podeu veure que moltes son les notícies relacionades amb Can Xalant, però molts dels noms anomenats no apareixen , i no per desídia i sí per manca d’informació. “Es conten per desenes les col·laboracions que ha realitzat el centre amb l’Ajuntament, associacions d’artistes de la ciutat i de la comarca, i escoles d’Art.”. ( Dardanyà dixit). Com es possible que entre desenes ningú n’hagi tingut cap coneixement?. Una pregunta de la que m’agradaria resposta , ja que no la vaig poder fer individualment ja que no vaig ser convidat a la roda de premsa. Ja se sap, allò de no ser de la corda....

Berta Sureda , i com no podia ser d’altra manera ja que cal recordar que va ser jurat del concurs i per tant dir el contrari era reconèixer l’error en l’elecció, és reafirma en el fet de ser espais de producció i no de difusió. Té raó en la primera part de l’enunciat , però cal recordar que tota producció s’ha de difondre, i per raó quasi natural, Mataró hauria de gaudir-ne , si no de totes , si d’un ampla majoria de les propostes que s’han gestat a Can Xalant. O al menys tenir-ne coneixement.

DIFUSIÓ

Els que no és queden enrera en això de la difusió és la gent de la Diputació de Tarragona i el seu Museu d’Art Modern. D’ençà que dos mataronins varen exposar-hi ( Rosa Codina-Esteve i Josep M. Codina) allà que puntualment rebo tots els catàlegs de les exposicions , alguns d’ells tan magnífics com el que m’arriba avui mateix de l’antològica al pintor Josep Icart (1928-1985) de qui en tenia nul coneixement i que m’ha seduït del tot amb el seu treball.

Un catàleg que afegeixo a la col·lecció, gentilesa de la Diputació tarragonina per la meva tasca de crític d’art. Una gentilesa que no te el PMC . Potser te tantes despeses amb Can Xalant que pensa que qui vulgui un catàleg, encara que sigui per tasques professionals, que el pagui.

(Les imatges del post corresponen a obres d'aquest artista. Per cert, no hi veieu un cert paral·lelisme idiomàtic amb un artista mataroni ja desaparegut?)

Soc català, ho soc de soca-rel. Si algun nacionalista descerebrat, d’aquells que cerquen quasi l’ADN per poder tenir certificat de pedegree, li puc dir , per no remuntar-me més amunt , que els mes besavis eren de Mataró , el Montseny, Ribes de Fresser i Torelló . Soc i exerceixo de català sempre que puc. Parlo en català, escric en català, a casa es parla el català , a l’empresa en la que treballo he aconseguit que moltes coses es retolin en català. Estic casat amb una aragonesa que parla el català més be que jo, amb titulació de català ( cosa que jo no tinc) , i quan anem a les seves terres, en les que em sento com a casa , exerceixo de català , defensant el país davant de les mentides que elements com la Cope i El Mundo deixen anar , amb no sabeu prou quins bons resultats.

El pregó

Justament per tot això i per molt més, estic molt encabronat amb tot el que ha passat amb el pregó de la Mercè. És de vergonya absoluta el posat del Sr. Portabella i cia i de tots aquells que han erosionat ( d’un i altra costat ) l’acte.

M’agraden els pregons, i vaig lamentar que es suprimís el de Mataró. Crec que son el símbol de l’obertura d’una ciutat envers la resta , convidant-los alhora a participar conjuntament d’una festa Major que esdevé en festa de tots. El problema no està dons en el pregó e sí, i si està en l’encert de convidar al pregoner.

El problema per a mi no està en l’idioma del pregó i en per què es va escollir a Elvira Lindo per ser-ne la protagonista, i quins eren els mèrits que atresora per efectuar un pregó tan important.
Sense cap mena de relació amb Barcelona , sols li queda a Lindo la seva vàlua com escriptora i com a tal per a mi , i per a molts, és una de tantes. Vaig apropar-me al Manolito Gafotas, tot recordant el repelente niño Vicente de la meva infantesa, però estava clar que Lindo està a anys lluny d’Azcona.
Després he llegit unes quantes coses seves i de tant en tant faig ullada a la seva columna de la seva separata del diumenge de El País. La veritat és que poc de suc en trec. A més no hem d’oblidar que Lindo és esposa de Muñoz Molina , fins fa poc representant als EEUU de l’Institut Cervantes , i amb un conegut tarannà antinacionalista , anti federeal, i anti tot allò que no signifiqui l’Espanya única.

Aquí hauria d’estar el punt de debat. Era Elvira Lindo la persona adequada per fer el pregó?, Per a mi, rotundament, no. Ara be, una vegada fet l’encàrrec, l’ús de la seva llibertat i el correcte ús del castellà per fer el mateix, havien de ser del tot respectades. No com ha estat en una actuació que fa un gran mal a Catalunya i al català.

Un pregó del que a posteriori quasi ningú en parla del que ha dit, - que seria el criticable -, i en canvi hom s’apunta ales anècdotes que és el lamentable. Gens lamentable en canvi és l’article d’ahir de Pilar Rahola. No estic moltes vegades d’acord amb ella, però el cert es que en aquesta ocasió l’ha clavat.

L’ANUNCI

He de reconèixer que és un gran anunci. Ho és ja que l’èxit d’un anunci està en que la gent conegui i valori una cosa desconeguda , i ves a saber, de qui valor.

Fins fa un parell de dies quasi ningú sabia que un dic d’aquests es jugaria un Catalunya-Euskadi de futbol. Ara, ho sap tothom. Per tant chapeau, per els que ha dissenyat l’anunci del mateix però, és això el que precisa el país?.
Vull dir clar que l’anunci em sembla prenyat de mala llet , amb masses lectures subliminals: el xuleta és qui porta la samarreta d’Espanya , el simpàtic la del Brasil, la resta no es sap d’on son. Hi ha uns dolents i uns més bons que els àngels. Hi ha nens. Hi ha.....

Tot en una falsa lectura que explicita molt bé l’Agustí Fancelli en la seva columna de “El País”. Però sobre tot hi ha un sentiment d’inferioritat que no és el que m’agrada per el meu país.
I ja que parlem de futbol m’agradaria saber si els que recolzen aquest anunci, que són si fa no fa els mateixos del cas Lindo, seran capaços de xiular a Etoo per demanar les preguntes en castellà, a Ronaldinho, Deco, Riijkaard i uns quants més, per no parlar ni un mot en català , ni tenir cap intenció de fer-ho, després de tres anys o més a Catalunya, i tenir-ne obligació per contracte de fer l’esforç corresponent.

O preguntar-se com és possible que Cruyff sigui Creu de Sant Jordi després de més de trenta anys de viure a Catalunya i no parlar ni un borrall de català. ( que poc es valora ja la Creu de Sant Jordi i ho sento per en Josep Fradera que aquest s’ho mereix de veritat).
O de xiular al propi Barça que ha canviat el color de les lletres d’Unicef, que sempre han estat blanques, per el color groc, ja que el blanc és el color de l’enemic. Una excel·lent manera per tirar a terra qualsevol bona intenció, si és que existia.


Potser per tot això. Un , català amb tots els ets i uts, ha tingut el plaer d’escriure el post amb Noches en los Jardines d’espanya de Manuel de Falla, com a suport sonor i d’inspiració.

TASCHEN

Alguna vegada he parlat d’aquesta editorial, però el que està succeint en aquest any, 25 aniversari de la seva fundació, és massa.
Tots els que ens agrada l’art tenim sempre un greu problema, el preu els llibres i catàlegs d’art. Un fa de més i de menys, però es retreu davant certes quantitats.

Taschen ha apostat per un llibre d’art altament competitiu, i a més, tot celebrant el seu 25 aniversari s’ha llençat a uns preus irresistibles ( 10 i 20 euros) en una col·lecció de monografies d’excel·lent qualitat.
Uns llibres d’art que poden , i han , d’estar en la biblioteca de tot bon afeccionat.

900 859 009

Llegeixo que és el telèfon per comunicar amb l’Ajuntament i explicar els petits problemes que ens trobem al carrer: que si un contenidor, un esborranc, un semàfor que no funciona.
M’apunto el numero i l’usaré habitualment, per a dir i per escoltar. Per dir que en el carrer St. Ignaci de Loyola entre Padrós i Torner, la col·locació de faroles i pals de la llum impedeix el pas per l’acera d’un cotxet, un senzill carro de la compra o d’un vianant amb paraigües.

Per escoltar ,per que m’expliquin com és possible que l’Avda del Velòdrom, punt important d’entrada i sortida de la ciutat, està encara tallada. Es va tallar a mitjans de juny per una durada de dos mesos aprox. , segons es va indicar. Va a per tres ( retard del 50%) i com si res. Això sí, a l’Agost ni un ànima.

CAN XALANT

Avui han presentat el balanç de Can Xalant. Encara que un, és el crític d’Art de TVM, Capgros i capgros.com , òbviament no és convidat a l’acte i no te cap més informació que la dels companys que sí hi estan convidats.

Pel que sé han explicitat que tot son flors i violes.. Això sí, que demanen als artistes mataronins i comarcals que s’acostin i facin ús del que ofereixen.

Entrevisto a TVM a Eduard Novellas ( actualment exposa a Ca l’Arenas) afirma que mai ha tingut cap comunicació de Can Xalant, ni del que fan ni del que ofereixen.
El mateix diu Núria Palau , jove artista seleccionada en la Sant Lluc.

Potser que algú s’ho faci mirar.

PREMI PINTURA JOVE

Aquest dijous s’atorga el Premi de Pintura Jove de la Sala Parés, Tot aquell bon afeccionat sap que és el premi més important del país de pintura jove no contemporànea.
No han guanyat però entre els setze finalistes, hi ha dos mataronins : Màximo Almeida i Alberto Gil Romero. El primer, deixeble de Ricard Jordà i el segon, el nom més prometedor de l’art jove mataroní.
Dos joves que practiquen l’art que volen i sense cap mena d’ajuda. Ni exposicions a Ca l’Arenas, ni estades a Can Xalant, ni... Ni a bon segur, ni els coneixen els del PMC , ni tenen les seves dades.
Coses de Mataró, ja sabem...

(En la foto, obra seleccionada de màximo Almeida)

DE DIARIS

Dos notícies llegides aquests des en els diaris que no vull passar de comentar en veu alta. Al meu entendre son dues grans relliscades.
El Dr.Corbella és entrevistat a “El Periódico” . Parlen de tot i de res, de la seva propera paternitat coincident amb el fet de ser avi, de la seva tasca professional. Incideixen en el cas del segrest de la jove austríaca. Diu que no ho veu clar i davant de la pregunta de si creu que pateix la síndrome d’Estocolm la resposta es com una explosió: Està clar que el té. Igual que tots els marits que tenim la síndrome amb les nostres dones, les nostres segrestadores.
Mai més li faré cas.

Llegeixo que la gent de “Oh Polònia” (amic Tata- Xavier Noms) volia fer una paròdia del Barça. El títol excel·lent (Barçovia). Laporta i amics han demanat que no es faci.
Molta Unicef,( amb color groc , que el blanc ens provoca enemicofòbia) però seguim tan fatxendes com sempre.

TVM

Aquest dijous reinicio temporada amb “Espai d’art” a Televisió de Mataró, els dijous alterns de 20.00 a 20.30. Em fa molta il·lusió. I engauany per el que tots sabem, encara més.
Com em va fer il·lusió sortir a Mataró Ràdio amb un tall de veu en l’informatiu.
Per cert, Matarò Ràdio disposa en la graella de programes de musica, cinema, poesia, teatre, però no disposa de cap espai d’informació artística. Per què serà?.

EL GUERNICA

El 10 de setembre va fer 25 anys que el “Guernica” va tornar a casa. Del fet en volia parlar en el seu moment, però no hi va haver ocasió i abans de que la reflexió passi al calaix de l’oblit, la volia retomar.

Amb el Guernica he tingut sempre una relació estranya. M’ha agradat, i molt, però alhora sempre he pensat que en l’univers picassià està lluny de ser una de les seves obres principals.
Aquest pensament, podeu creure que m’ha provocat forces maldecaps. Fa anys, diguem que en la transició , el Guernica deien que era el Sant Sopar dels progres i dels d’esquerres. Sens dubte una bona definició. Alhora era un element intocable. Per això aquells que en fèiem reflexió simplement plàstica acabàvem malament
.
Ara amb motiu de l’aniversari del seu retorn ( aniversari en l’oblit ja que sols “El Pais” l’hi ha dedicat un punt d’atenció) , he trobat la raó reflexionada de tot l’embolic.
Tomás Llorens ( per a mi el més gran entès d’art de tot l’estat) ho deixa ben clar en l’article ( que cal recuperar ) del dia 09.09 que amb el títol de “El fracaso de Picasso” en fa excel·lent autòpsia artística de l’obra. Després d’explicar i explicitar els grans error plàstics i pictòrics de la mateixa, l’acaba comparant amb els errors Idem de idem de la Capella Sixtina, per acabar preguntant-se de com és possible que davant dos dels més grans fracassos artístics estem parlant de dues dels cims més alts aconseguits per la pintura en la seva història.

Però amb tot i malgrat tot , segueixo un xic amb els meus tretze. Aquest estiu vaig tenir el plaer de veure la gran mostra del Prado i el reina Sofia “Picasso , tradición y vanguardia”. El Guernica es trobava en el CARS acompanyada de la seva obra paral·lela dedicada a la guerra del Vietnam. A L’altra costat els afusellaments de Goya i Manet. El resultat no tenia color. Goya guanyava escandalosament.

I potser a qui ens apassiona l’Art entenem perfectament per que.

TRES PERSONATGES

Sento i llegeixo tres notícies que em provoquen tres sentiments diferents.

El d’alegria en saber que a Josep Fradera l’hi ha estat atorgada la Creu de Sant Jordi. Tinc present a Josep Fradera de tota al vida. Amic del meu pare , amb passió comuna per el teatre, el Sr. Fradera ( i la Maria) sempre m’han estat propers. El seu reconeixement públic em satisfà i em fa somiar amb aquell Mataró cultural que ell, el meu pare, Terri, Comeron , i tants altres varen aconseguir conformar.

El de tranquil·litat en saber que Rodríguez Ibarra ha dit prou. Mai he entès com els socialistes han pogut mantenir a aquest ultramontà com President d’una autonomia. Ell ( i alguns de semblants) són els veritables culpables del sentiment de rebuig que Espanya rep en el nostre país i al revés. La seva desaparició política és una bona notícia per Catalunya que ens dona el PSOE , encara que ves a saber si és per compensar la dolenta de Montilla com candidat a President de la Generalitat.

El darrer cas és el de Mújica acceptant el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut. Un exemple de com pot caure de baix un càrrec públic ( Defensor del Poble). No estaria malament que s’acostés per aquí per veure els papers de Cañellas i Ribó, i veure la seva ètica i transparència.
Una absoluta vergonya per al govern i per la democràcia i que hauria de dimitir fulminantment.

INICI IL·LUSIONANT

El començament de la temporada artística en les nostres contrades està essent excel·lent. En aquests dies hem pogut comentar la gran qualitat de la mostra del Taller de Gravat ( Espai f ) i de l’interès del Sant Lluc d’enguany amb aquesta ferma aposta per la qualitat , deixant de costat el pes ( artístic o popular ) d’alguns artistes reconeguts que no van passar el tall del jurat. Però no són aquestes les úniques mostres valorables.

Eduard Novellas va presentar els seus retrats a la Sala 2 de Ca l’Arenas en una exposició que sense embuts hem de considerar magnífica.
L’artista plasma personatges anònims , individualitzats o en grup , en un ambient que ens porta a la depressió americana o a la novel·la negra. Novellas s’enfronta a ells en una aparent asèpsia, com si del vell fotògraf de cavallet es tractés. Deixa que les imatges parlin sols mitjançant un gest , un rictus , una mirada , un posat. Ell des de la distància equilibra i intensifica els senyals que ens aporten els anònims personatges que ens diuen molt en tots i cadascun dels retrats.

Novellas segueix aprofundint en aquest ambient a l’estil d’Edouard Hooper. Personatges solitaris, ambient fred, soledat, aïllament. Tot en un petit conjunt que fa palès dues coses: la bona qualitat i el futur de Novellas, i la dificultat d’aprofitar la casa Arenas per una exposició com cal.
Exposició molt recomanable amb una gran peça com ho és el retrat de família amb una impagable reproducció serigràfica.

Josep Baqués és un veterà artista , afincat fa anys a Premià de Dalt. Home de rara saviesa, tècnica i creativa , s’ha mogut en uns camps personals a cavall d’uns fonaments figuratius però endinsant-se en aquest entorn del realisme-màgic, o potser millor dit en el camí d’un simbolisme naturalista.
Aquests dies exposa al Monjo en una mostra plena de didactisme i savoir-faire. No ha volgut aquella gran exposició i sí mostrar l’art partint de les petites coses, del dibuix, de la petita pintura del col·lage, i especialment ha volgut incidir en la serigrafia amb peces d’excel·lent factura , emprant fins a deu planxes per a la seva estampació.
La seva exposició és una lliçó constant. Tècnica per un cantó, però alhora de sensibilitat destinada a la creació d’emocions per petites que puguin semblar. Tot un plaer la seva visita.

En Llucià Gonzàlez per altra part exposa al Museu del Càntir d’Argentona. Aquesta vegada fuig de les grans peces per deturar-se en uns treballs n’aparença més simple, però alhora molt més intensos , enormement treballats en la seva simplicitat, i que en aquesta absència d’anècdota ens permet visionar molt més de prop la veritable realitat del creador.
Ha sigut motiu de moltes xerrades discrepants amb en Llucià, però jo em quedo amb aquesta vessant. Per a mi és en aquells treballs en que el contrast del pesant dels materials i el cinetisme del resultat, esdevé més atractiu. És quan res és el que sembla, i tot es capgira en un fals minimalisme que dona força a una obra que es rep molt millor, malgrat les seves referències, que no pas els seus treballs més ampul·losos en dimensions.

PIC...ADES

Jo també soc fan de les crítiques artístiques d’en Ramon Bassas. Si està cansat de les seves responsabilitats actuals , no estaria gens malament que optés per la Regiduria de Cultura. De segur que en sortiríem guanyant i més en l’aspecte artístic. Encara que puguem discrepar a vegades en les opinions, els seus escrits el signaria amb tot plaer. I més si son com en el cas de R.Gaya.
La figuració no és pas el camp plàstic més apreciat per a mi, però he de dir que la mostra de R.Gaya a La Pedrera és de les més emocionats que he vist en els darrers temps. La he aconsellat a tothom i el resultat ha estat unànime: magnífica.
I ho dic amb fonament de causa. He passat , per raons de treball un estiu molt atrafegat. Tinc La Pedrera a menys de cent metres de la feina, i han estat moltes les vagades que he trobat en l’obra e Gaya la tranquil·litat precisa per reconduir les tensions.
Qui no l’hagi visitada, que s’afanyi. Paga la pena.

Llegeixo la notícia de la mort del pintor Xavier Valls. Em vaig enamorar de la seva obra en una mena d’antològica no recordo en quin indret. Vaig repetir enamorament fa un parell d’anys al Reina Sofia.
Quin gran altra artista català desconegut de la majoria.

Soc comprador d’Eissamnn , una casa de congelats que et porten la compra a casa. Després de vacances cal reposar la nevera i m’obsequien amb un plat decoratiu de vidre , certament elegant. Observo l’etiqueta i veig que és de Cristalleries de Mataró , cosa que m’alegra de totes totes.

Com cada setmana, un dels meus aliments espirituals està en l’escrit de Marías en EPS. En el d’aquesta setmana reflexiona tot dient “ por que uno se crea enemigos solo por ser leal a si mismo”.
Ric, pensant en el Sant Lluc. Tot buscant papers vaig trobar una carta al Direct or apareguda a “El Maresme” del 22 d’Octubre de 1982 , és a dir fa vint-i-quatre anys que sota el títol de “Sant Lluc no és el que diu Pere Pascual” s’aboga per una mostra populista defugint de la qualitat, tal com defensàvem llavors, ho fem ara, i ho farem mentre puguem.
La carta la signen Capitani, Parés, Pujol , López, J.M.Codina, Terri i set signatures més. És per titular-ho: “Com s’escriu la història , o el perill de disposar d’un bon arxiu”.
Com veieu les picabaralles el Sant Lluc ja venen de molt lluny.

GRÀCIES

Avui he de començar donant les gràcies. Unes emocionades gràcies si se’m permet. M’explicaré.
He assistit a la inauguració del Sant Lluc d’enguany . Ho he fet a correcuites. Avui coincidien en el meu calendari dos fets d’obligat compliment. Per un costat el 17 aniversari de la meva filla gran i per l’altra la reunió de començament de curs de la meva filla petita. Dos fets en els que calia ser-hi presents, i més tenint en compte l’absència de la meva dona per raons professionals.

No volia però perdre’m l’obertura del Sant Lluc. Enguany ha estat un any difícil. L’aposta per la qualitat obliga a deixar de costat a aquells que no entenen que amb el nom ja no n’hi ha prou. Però sempre és una aposta arriscada ja que massa gent no ho entén. Per això, sols es pot dur a terme amb la raó que dona el convenciment , un fet , - i no és vergonyós dir-ho -, que no existeix en la totalitat de l’equip organitzador.

He visitat l’exposició aprofitant també el temps dels parlaments ( mal educat que és un) quan de sobte sento unes paraules que em fan referència. El Sant Lluc m’atorga el mateix reconeixement que a aquells artistes fidels en la participació. I no puc negar que m’he emocionat.

El Sant Lluc per a mi és molt important. El meu pare , en qui tant he pensat quan acaronava el record amb que se m’ha honorat , em va llençar a la crítica en un Sant Lluc. He seguit més de trenta Sant Lluc. M’he barallat per el Sant Lluc i m’he encabronat amb el Sant Lluc. Segueixo somiant amb un Sant Lluc que sigui per tots, de tots i esdevingui la gran festa de començament de temporada . M’he... I avui , justament en l’any 60 , una paleta amb el nom del Sant Lluc i el meu , presideixen el meu estudi.

És d’agraïts donar les gràcies. I un , intenta ser-ho. Per això , gràcies , moltes gràcies.

Per cert , aquell que molt més que jo, i molt abans que jo, es mereixia un reconeixement per la seva tasca per l’art i molt especialment defensant als artistes joves , em diu que també moltes gràcies de part seva,
Justament aquest dissabte fa vint-i-quatre anys que mira els Sant Lluc de molt enlaire. Quasi tant, com la seva atinada mirada crítica.


SANT LLUC 2006

Enguany fa 60 anys que els Germans Arenas, M.Ribas, M.Cuyàs i M.Zaragoza impulsaren la Col·lectiva de Sant Lluc . Era temps de mostres col·lectives que servien per recuperar una certa normalitat artística en la sempre dura postguerra cultural. Com altres de semblants ( el Saló d’Octubre de Barcelona n’és el paradigma) s’estructuraven en una ampla presència dels professionals i una petita escletxa per el que anaven traient el cap els nouvingunts.
60 anys d’història, amb interrupcions, grups diferents en l’organització, criteris variables, espais expositius diversos..., han convertit el Sant Lluc en un quelcom més que una exposició, l’han convertit en un element que ja no pertany a ningú i que alhora pertany a tots. Ha esdevingut en un veritable patrimoni cultural de la ciutat.

El Sant Lluc per tant és viscut de mil maneres diferents, des de la passió fins la indiferència. Hi ha qui el creu imprescindible i aquell altra que l’eliminaria. Qui hi participa de totes totes, i qui no en vol ni sentir parlar. És justament en aquest poti-poti on es troba actualment la col·lectiva i després de la mostra d’avui, estic per dir que si s’és valent, pot trobar-se en el millor moment de la seva història.

És així, ja que en la més que difícil aposta per la qualitat i el criteri de selecció enguany ha succeït un fet molt important. El jurat qualificador ( Rodon, Fontanals, Jordà, Puig Pla i Faidella) va ser estricta en la seva selecció ( una justa trentena van passar el tall) i alhora dúctil en ampliar el marge fins la setantena d’exposats. I no li va tremolar el pols per deixar de costat noms coneguts i santlluqueros de pro.
Sabem que en l’organització varen existir dubtes , però aquests s’han d’haver esvaït en veure el resultat global del conjunt que marca un punt del que difícilment ja es pot anar enrere.

Les col·lectives són del nivell que volen els artistes. I s’ha de ser conscient que molts professionals hi aportaven el primer que tenien a mà. Ara queda clar que això no val. Que no es valoren noms i sí es seleccionen obres.
Per això passejar-se avui per el Sant Lluc , amb totes les seves limitacions, es fer-ho per un conjunt variat en el concepte i també en la qualitat, però en un entorn d’obres viscudes amb el de sensacions que desprenen vers l’espectador, I el que és més important , en el Sant Lluc d’enguany els noms queden en segon terme.

Està clar que un es queda amb les obres de Cusachs, Novellas, Parés, Perecoll, Estrany, de Torres .... i aneu afegint els noms coneguts que vulgueu. Però l’atenció en les sorpreses és molt més important. Per això voldria recomanar-vos una visita eclèctica. Passada ràpida davant les obres clarament conegudes i fixar-se en aquelles corpresa que anirem trobant en el camí. Jo ho he fet i els noms de Bassons, Beltran , Casals , Domingo, Feixas, García, Lizana, López Molina, Mugnani, Parxachs, Fo, Robledo i Vergés, tots ells ben desconeguts en l’àmbit expositiu, ens mostren un ambient nou que trenca el carrincló i rescomit ambient de tantes altres edicions.
Potser sense voler-ho, els del Sant LLuc han fet tàbula rasa amb aquesta exposició. De les tendències existents en l’organització una n’ha sortit avui amplament guanyadora ja que el nivell d’enguany marca clarament un camí a seguir per tots.

Per a l’organització ja que amb la selecció i la qualitat , potser per primera vegada amb aquests seixanta anys, s’estableix una clara línia a seguir. Per els professionals ja que passa a la història allò de que tot val segons qui ho signa. Qui vulgui exposar ha de presentar un treball que correspongui a la seva vàlua. I per els joves i els nouvinguts ja que saben que en la saviesa del jurat tenen en les mans la possibilitat de que la seva obra pugui ser valorada per el que val i no per qui en fa signatura.

I més en aquesta magnífica aposta de selecció entre els artistes joves que enguany aporta els noms de Carbonell, Palau , Romero Gil i Ventura com uns excel·lents outsiders , capaços de marcar un futur més que valuós, que ja es fa patent en els casos de Pol Codina i de López Garrido que varen ser escollits en l’edició anterior.

Per tot això cal considerar més que mai aquest Sant Lluc. Hauria de ser el del definitiu camí sense retorn, Encara que pesi a alguns , i sigui a contracor de bona part de l’organització , avui més que mai ha començat el futur del Sant Lluc.

Fet del que ens alegrem. I no sabeu com.

PLAERS EXQUISITS

TALLER DE GRAVAT

No puc negar que el començament de temporada està essent enormement plaent en el que exposicions pertoca. Avui mateix hem pogut gaudir , encara que sigui a corre-cuita , ( en caldrà una visita més detinguda) ,de la mostra “La dificultat” que omple l’Espai f amb els treballs del darrers curs de Gravat de l’IME mataroní.
Lamento repetir-me, però he de reconèixer que Jordi Rosés i Pilar Lloret em tenen el cor robat. No sols son un excel·lents artistes , ans també unes millors persones, i uns immillorables mestres. A més les seves exposicions s’arrodoneixen en un didactisme fora de mides.

Aquesta no és menys. Setze autors ben diferents en edat, concepte, estil, sensibilitat, s’apleguen perfectament en una idea comuna en la que plàstica i literatura, signes, formes, colors i paraules, es conjuguen en un mestissatge enriquidor en un conjunt que sedueix des de el primer missatge, creant una espiral captivadora per la riquesa de les capacitats, les realitats i el flux d’emocions que quasi sense voler es genera entre creadors i espectadors.

Una exposició magnífica que ningú s’ha de perdre i que cal visitar més d’una vegada.

Igual que cal recolzar aquest Taller de Gravat que malgrat totes les promeses segueix com esquirol a l’Institut Municipal d’Educació com un curs entre formatiu i lleure, i no ha passat , tal com calia i s’havia promès , al PMC. És a dir, una d’aquelles coses que mai acabarem d’entendre.

MATARÓ RÀDIO

He assistit a la inauguració de Mataró Ràdio. I és un dir ja que amb prou feines vaig passar de l’escala, cosa que cal remarcar ja que vol dir la quantitat de gent que assistia a un acte més que res formal. No he vist dons les instal·lacions però espero tenir ocasió de poder-les veure amb tranquil·litat.

Dos reflexions però a l’entorn de l’acte. Un, que la gran quantitat de gent que és indicativa de la gran il·lusió que ha generat la recuperació de la Ràdio com element de difusió ciutadana. Dos, la unanimitat , dit per tota la gent amb la que vaig parlar que va ser nombrosa i significativa, en que el projecte de moment no es gens il·lusionant. Un poti-poti desgavellat, en el que s’intenta donar veu a tothom però sense un lligam acurat , en bona part degut a les minses estructures professionals amb les que es llença el projecte.

Curiosament, no existeix el dubte d’una certa lliberalitat en el concepte de que ha de ser la ràdio de la ciutat i no la del poder , però tot s’estructura en una ràdio d’estudi i no de carrer , que crec és justament el que demana la ciutat.

Malgrat tot , sort, molta sort, ja que Mataró precisa d’una ràdio que sigui un element important en el caminar de cada dia de la ciutat.

RUBIANES

No puc estar-me de dir la meva. Rubianes m’agrada. Sempre m’han agradat els políticament incorrectes. Podré estar d’acord o no amb el que diu, i amb la manera de dir-ho, però combrego amb la seva essència.

Comunió que tinc amb el que va dir a TV3. A bon segur errat en les maneres, però clar i contundent en la veritat d’una Espanya, amb la que és difícil conviure quan estructura aquest desfici.

Per això em repèl tot aquest guirigall. Cansat d’escoltar i llegir ( Cope i El Mundo ) el més gran nombre d’exabruptes al respecte el meu país, la meva gent i els meus dirigents , sense que aquestes pells fines es sentin molestos, ans el contrari, quedo esparverat que en ple segle XXI succeeixi un fet així de censura personal, ja que no es tracta de res més ja que hom diu que l’obra és excel·lent.

SENSACIONS

Aquest any he tornat de vacances a l’Aragó, al poble de la meva dona. És a la província de Teruel ( sí, sí , de Teruel , que a mi no m’agrada que parlin de Lérida o Gerona) , en la cara castellana ( la provincià de Guadalajara està a pocs Kms.).

Feia dos anys que no hi anava i el canvi en relació a Catalunya i els catalans ha estat brusc i en negatiu. Si fa un temps existia una barreja d’enveja i admiració, ara domina un bon grau de repulsió. Un gir que curiosament s’ha accentuat més entre la gent del PSOE , que és qui detenta el poder d’ençà la democràcia en un etern 6-5 , que no pas en la resta que manté el discurs de sempre.
Curiosament hi ha una sola unanimitat , l’elecció de Montilla ha estat un encert per eliminar tota mena de reducte nacionalista. Que ja era hora que el PSOE poses ordre en el galliner i “capar” ( paraules d’un diputat autonòmic socialista ) a “estos catalanistas del PSC”.

És curiós però la lectura és la mateixa ambdós costats de la franja. El nacionalisme del PSOE ha arrambat amb la vessant catalanista del PSC. Ho explicava molt bé l’extens i irreprotxable article de l’Ernest Maragall va publicar el cap de setmana passat a “El País”, article que curiosament cap dels blogaires que ens tenen acostumats a recomanar escrits a tot i dret en van fer esment.

Deuen ser les coses de la política, o potser les de l’aparell i el poder?.

MESTRES ARTESANS

Ahir, al Palau de Pedralbes, el serraller Rafel Codina i les artistes de l’esmalt , les germanes Mª Teresa i Margarida March varen rebre el diploma que els acredita com a mestres artesans.
He de dir que és una notícia que m’ha plagut intensament i que crec mereix l’oportú reconeixement .

Fa temps que els conec als tres , i gaudeixo de l’amistat de les germanes March , amb les que he compartit molts moments artístics, amb l’art com a genèric i l’esmalt com a punt de trascantó. Els tres son uns grans artistes que ha sabut elevar l’artesania a aquest nivell superior que els ha convertit en artistes de tot mèrit.

En Rafel Codina ha fet de la forja la seva vida. Al modus i manera dels grans serrallers del modernisme, en Rafel, dibuixa les seves creacions i desprès les materialitza de manera artesana, convertint tots i cadascun dels seus treballs en una veritable obra d’art.

Per l’altra part les germanes March , que per cert són cosines d’en Rafel, han seguit el tarannà de Vilasís que recuperà l’art de l’esmalt de la decadent iconografia en que havia Caigut. Dominadores tècniques d’excepció , concreten amb perfecció estètica i plàstica les seves inquietuds , més formals en el cas de Teresa, i més creativa en el de la Margarita , en uns treballs reconeguts per arreu.

Ara el reconeixement es fa públic amb aquest nomenament del que bo estaria existís un ample ressò, en especial en les autoritats, ja que no es tan habitual el reconeixement públic d’artistes de la nostra ciutat.

MATARÓ RÀDIO

Demà s’inaugura oficialment Mataró Ràdio que començarà a emetre el proper dilluns Dia Nacional de Catalunya.
He parlat alguna vegada de la mateixa, i no pas molt favorablement. M’agrada el disposar d’una Ràdio local, però evidentment el vestit que ens ofereix no és ni de bon tros el que mereix una ciutat com la nostra. Pot servir per Argentona, Vilassar etc, però no per Mataró. Les possibilitats amb que neix, la graella que s’insinua, els elements que li donaran cos, son massa minsos i apedaçats com per a bon segur, aconseguir un resultat acceptable.

Un va tenir la sort de veure nèixer Ràdio Mataró. No hi havien mitjans tècnics, les instal·lacions eren patètiques , i m’estic referint al primer local de Râdio Mataró , a la Ronda , en el pis de sobre d’una botiga de ceràmica popular que ara es troba en liquidació. Un despatx, un petit locutori, els discos ( vinils és clar) disposats en l’eixugaplats de la cuina ( era un pis normal)., un Revox i molta, molta il·lusió. Una cosa que no veig ara.

Sort que de moment si han encertat amb una decisió transcendental, com ho és anomenar el Cap d’Informatius. En Joan Salicrú és un excel·lent professional ( i no ho dic jo i sí la tasca que ha realitzat al capgros ) i a més és una magnífica persona d’aquelles que n’entren pocs en una dotzena. D’ell espero poder creure en una Ràdio, que just abans de néixer, no presenta moltes esperances.

SANT LLUC

En l’any en que n’acompleix 60 ( anys que no edicions) el Sant Lluc sembla tocat seriosament. I ho dic amb tanta tristor com fermesa.
No puc negar que avui el meu mòbil ha rebut moltes trucades. Ahir es va reunir el Jurat per decidir els seleccionats per la mostra i la tria va ser costeruda per diversos motius. Però avui han passat més coses que marquen un camí molt negatiu, i que poden portar a la col·lectiva a un veritable atzucac.

Un jurat, serveix per decidir. La qualitat del jurat d’enguany era incontestable ( Paco Rodon, Ricard Jordà , Imma Fontanals, Josep Puig Pla i Miquel Faidella) , per tant la seva decisió ha d’anar a Missa, caigui qui caigui, apreti qui apreti , ja és digui Associació Sant Lluc, Caixa Laietana, o el nom de qualsevol artista.

El Sant Lluc te dues possibilitats: apostar per la qualitat o per el populisme. La primera és bona i l’altra no. Fa ja un parell d’anys que s’ha encetat el bon camí, i no s’ha de tornar enrera, essencialment per què no hi ha cap raó ni motiu.

I que ningú enganyi a ningú. Que ningú parli de tradició, de festa dels artistes, etc. Ara que s’acompleixen 60 anys hem de recordar que el Sant Lluc va néixer com una aposta selectiva de qualitat, restringida als artistes professionals i en la que poder-hi exposar era un veritable honor.

Les noticies d’avui pinten bastos. El Sant Lluc està en un encreuament molt perillós. Que el patró els il·lumini, i que Sant Lluc sigui veritablement el dia dels artistes , i no pas el dels pallassos , del que també n’és patró.

Però sigui com sigui hi ha unes cartes que han quedat del tot marcades. I tots sabem que mai es pot acceptar jugar amb aquestes condicions.

OBRINT EL TELÓ

Encara no fa quatre dies que estem arrencant els fulls corresponents a Setembre i la temporada artística etziba amb intensitat els seus primers senyals d’existència.

Encara regnava agost que Pere Gayan obria el foc artístic amb els seus paisatges de la Cerdanya. Una mostra d’afeccionat que arriba a l’art quan les seves taques professionals comencen a deixar-li el suficient temps. Obra d’afeccionat, però amb el detall d’un parell d’obres de més mida en els que mostra unes inquietuds que trenquen amb l’acomodatici de la seva pintura.

Sols s’estrenava setembre quan Pilar Lloret i Jordi Rosés , directors i mestres del Taller de Gravat , feien demostració de la seva gran qualitat com a tiradors d’estampes en una mostra de gran interès al Calisay d’Arenys. Obra de Perejaume, Amat i uns quants artistes estrangers de notable nivell, per confegir una mostra d’art nivell artístic i tècnic i plenament demostrativa del que és el gravat en el se fer i el seu concepte. Indubtablement és d’obligada visita.

Era dissabte quan els del sant Lluc presentaven en la seva sala del Casal la mostra commemorativa dels 60 anys, amb una col·lectiva que aplega una obra dels artistes reconeguts per la seva fidelitat a la col·lectiva. Bones obres de Cusachs, Pares, Estrany, Duran, Boix, Munné,,, i especialment magnífica la d’Emília de Torres que demostra la gran qualitat del seu treball, alhora que exigeix a crits el reconeixement oficial en una antològica que s’hauria de fer ja, sense esperar al centenari que se li acosta.

(crítiques d’aquestes exposicions a www.capgros.com)

Em queda pendent la mostra de Baqués al Monjo que suposo igualment interessant , ja que fa temps que no he vist tota una exposició d’aquest bon artista afincat de fa temps a la nostra comarca.

I tot com un precalentament per aquesta boja setmana que es presenta dilluns amb Llucià al Museu del Càntir ( dia 11 a les 13 hores, amb presentació de qui això signa), El Taller de Gravat ( curs 2005-2006) esclatarà amb “Interiors” el dimecres dia 13 a l’Espai f , tot esperant que algú expliqui com és possible que malgrat el dit a tor i dret , el Taller de Gravat segueix incomprensiblement a l’IME i no ha passat a Cultura.
Serà el dijous 14 quan a l’Ateneu s’encetarà una nova edició de la Sant Lluc , amb tot el que aquesta mostra comporta. Per ser finalment Eduard Novellas quan el dia 15 presenti els seus “retrats” a Ca l’Arenas.

Com veiem un intensiu inici que ens agradaria fos preludi d’una excel·lent temporada. Cert que ja en tinc ganes.
No puc negar que l’any passat vaig acabar esgotat. La negociació del Fons d’Art , amb totes les tensions que generà em deixa sense reserva. Espero que el reinici, ben aviat, de les mateixes porti un camí ben diferent. Però sigui com sigui el cert és que començo ja a tenir el mono del bon art.

Mono que ni tan sols m’ha disminuït després de veure la gran mostra de Picasso tradició i avantguarda , al Prado i al Reina Sofia. Una exposició de la que espero parlar-ne demà amb més espai i tranquilitat.

SEGLE XXI ?

Avui m’ha tocat matinar, i dic matinar, tenint en compte que estic de vacances. Generalment no és per a mi un problema ja que és el que faig cada dia, però sempre quan em costa més és al final de les vacances.

Avui tocava matinar ja que la meva filla petita s’havia de fer el DNI. O sigui que ja ho sabem, és qüestió d’estar per allà les vuit a la poli, fer cua fins que reparteixen els números i matar el temps llegint el diari o de la millor manera possible. Tenim sort (?) i som tan sols el cinquanta i ens toca a partir de les deu.
Una hora més per pensar i per maleir aquest prehistòric sistema de funcionar per aconseguir un document obligatori. Com és possible que amb els mitjans que hi ha ara, encara seguim funcionant com quan un es va fer el primer DNI, i d’això en fa unes quantes renovacions.

Però pitjor està en els passaports. La noia que estava davant meu , - a les vuit ja estava fent cua -, ja no li ha tocat número. De passaports a Mataró en fan vuit l’hora i tan sols durant tres hores . Vint-i-cinc passaports diaris , a cinc dies la setmana, per tota la població d’un comarca tan densament poblada com la nostra. A on s’ha vist?.
De tant en tant apareix alguna queixa , algun polític fa declaració d’intencions al respecte en alguna promesa electoral , però tot segueix com sempre. I fins quan?.

M’agradaria que algun polític local és mullés i en fes oportú comentari. Ja sabem que no és qüestió seva , que certament els documents a l’Ajuntament s’aconsegueixen generalment de manera ràpida, però una qüestió com aquesta que afecta a tots els ciutadans hauria d’obligar als polítics locals i comarcals a establir la suficient pressió com per millorar el tràmit. Internet, hores convingudes, ampliació d’horari i personal, gestions prèvies als propis ajuntaments.

Sigui el que sigui però no hi ha dret que en ple segle vint-i-un un hagi de perdre el seu temps de treball, o de lleure , ambdós son prou valuosos , per fer una cua que ens retorna al tems dels grisos , i potser de manera vana ja que ha tingut la mala sort de ser el vint i pocs , i s’ha quedat sense aquell passaport que precisa.

I després diem que estem a Europa.