dimarts, de juliol 11, 2006


QÜESTIÓ DE PILOTES

He seguit el Mundial de Futbol. El futbol m’agrada, l’he practicat i he seguit el campuionat sense l’apassionament d’un club ( per mi ser del Barça de Laporta és com ser del Barça del Núñez, ).
Vaig veure la final i com quasi tots , fora de les fobies personals, no vàrem entendre com va guanyar Itàlia, i si vàrem entendre , com tantes vegades, que en el futbol no sempre , o quasi mai, guanya el millor.

Ara és un bon esport entrar a Internet. Que Zidane hagi guanyat el títol de millor jugador ha disparat la caixa del trons ( a Italià i a Catalunya). Zidane ha esta de bon tros el millor jugador, és a dir, el que millor juga a futbol. Ningú parla del jugador més esportiu. Però què cal dir, si Maradona és un ídol, i va convertir la seva mà en la de Déu, i la coca per un tub en el títol del Nàpoli. D’aquí totes les lectures que mai tenen un principi objectiu. Llegir l’As o l’Sport és llegir sempre un element sesgat de la vida.

O potser els que estem errats som nosaltres , i el que val és el resultat final. El que en veritat val és el que consta en un palmarès, que en el passar del temps no disposarà de l’afegitó de l’anècdota.

Pensant amb tot això em surt el paral·lelisme amb Ca l’Arenas. Artistes als que han deixat en fora de joc, vulgars aprofitats que entren en l’aposta , els millors al carrer ,els vulgars al poder. I com sempre un àrbitre , que massa vegades no sap d’on s’escau, però escombra cap a casa.

I tot llegint en les pàgines esportives m’assabento del tema Zidane- Materazzi. Que si un li agafa la samarreta. Que si l’altre li diu que si la vol ja li donarà al final del partit. I al final que l’italià ( llatí de totes totes) li esventa que preferiria que fos la seva dona qui li donés la samarreta.
A la resta , guanyadors i perdedors, segons el color del qui escriu.

Ca l’Arenas , com en el Mundial, ha estat una qüestió de pilotes. Els del poder , recolzant els seus , encara que sense qualitat, però impedint que de totes totes, els altres ni tan sols presentin un intent de sorpresa. El resultat el mateix, pobre, pobre , pobre, i mirant més envers les absències que no pas les presències.

Ara queda mirar endavant. Encara que per fer-ho be estaria que el PMC que ja sembla haver-hi trobat gust als comunicats ens fes cinc cèntims del que significa aquesta presidència de “Transversal” , encara que si em volen escoltar, encara que sigui tan sols a cau d’orella, el resultat és més del mateix, és a dir , estem apanyats.