dilluns, d’abril 10, 2006


ART / SETMANA SANTA

ART

Cada dia el primer que veig quan entro a la feina és una magnífica pintura de Joaquim Vancells. És un paisatge bromós , molt parell al que il·lustra a aquest post que fou una donació de la família al museu de Terrassa i del que vàrem poder gaudir a Mataró en el decurs de la mostra “La finestra Oberta” que s’exposà el passat any al Museu. És una magnífica peça, al meu entendre molt millor que els Urgell que li fan companyia.

Ara a Llavaneres aprofitant l’avinentesa de que moltes de les seves obres les realitzà a la població on hi tenia casa d’estiueig, presenten en el seu Museu la magnífica exposició provinent de Caixa de Terrassa , i que s’exhibí amb gran èxit en aquella població. Una mostra que cal recomanar amb plaer.
Vancells malgrat no haver assolit el nom d’alguns dels seus coetanis fou un gran artista que crea l’anomenat “modernisme gris” , un tipus de pintura melangiosa hereva del paisatgisme líric de Vayreda.

Aquesta mostra em provoca una clara reflexió. Llavaneres fa poc va fer recordança dels germans Masriera i ara de Vancells. Argentona l’any passat va produir una magnífica exposició sobre Martí Alsina. Son noms cabdals en el paisatgisme català i han estat unes magnífiques exposicions fetes amb cura i gran qualitat.
Mentre, a Mataró, que hauria de ser capdavantera en mostres atractives, res de res. Així no deixa de cridar l’atenció, que Mataró és la ciutat que més peticions ha fet a la Diputació per aprofitar les seves exposicions , que generalment van dedicades a poblacions amb menys possibilitats i recursos. Dit d’altre manera, poca feina i a sortir del pas.

Així en aquest moments, i en els propers segons l’Agenda Cultural, totes les exposicions de caire públic tenen una sola direcció , l’art mal anomenat contemporani, i no hi ha , ni està prevista, cap exposició plàstica .
Certament , tota una vergonya.

PS.- Vergonya quan s’accentua la poca cura que, a més a més, tenen de les mateixes. Així aquest dissabte a les 19.30 hores , la sala del Foment on es presenta l’exposició d’artistes emergents gironins estava tancada. L’hem visitada després i ho hem entès. Quanta menys gent la visita menys possibilitats d’alteracions en la sensibilitat serà possible.

SETMANA SANTA

Un, descregut de mena, al que cada vegada més el que veu i nota de l’església, el va convertint en anticlerical ,no pot defugir però de la Setmana Santa dominant.

No assisteixo, ni d’espectador, als actes tradicionals , en especial a les processons que depassan la meva senzilla capacitat d’anàlisi , en especial al que pertoca als Armats, als que de sempre he anomenat “majoretos” ja que em donen la mateixa imatge d’inconsistència, i als que per més que ho intento no puc entendre, i menys comprendre.
Malgrat això el passat diumenge no vaig poder deixar de ser espectador d’una benedicció de Rams. Visc al costat del convent de les Tereses , a Torner, i a l’anar a buscar el pa i el diari del diumenge, vaig coincidir amb la benedicció a portes obertes. No puc negar que em portà el record d’infantessa.

Palmes i palmons, i esperar a ser gran per portar la branca d’olivera. Senyors i senyores , fruites confitades i rosaris de sucre que endiumengaven les palmes de les nenes , lluïdes amb grans llaçades. I com no, calia fer-se l’home, a veiam qui era capaç d’aconseguir més trofeus endolcits per ser considerat el més gran.
Son uns clars records que em vàrem aflorar sense cap esperit més especial que l’enyor que tots tenim per un temps passat, i en especial al de l’infantesa.
Ara sols em queda el divendres , amb l’Ofici de Tenebres, i allò que en dèiem , - i que ara no s’espanti ningú -, “a matar jueus”.