dijous, de setembre 29, 2005

MAL DIA

Avui ha esta un mal dia. Ha començat amb un nou incident a la Casas , i van... Avui ens han enviat un dels bussos amb cua. Tenia un problema amb els amortidors i a la que ha agafat velocitat la cosa s’ha mogut més que una barqueta amb marejol.

Viatgers i conductor acollonits, la qüestió ha estat baixar de velocitat, no fer cap moviment amb el volant, i agafar el mòbil per trucar a la central. Amb això el peatge , i per poc que no ens mengem el ciment separador. No he pogut més i he saltat cap el conductor per indicar-li que si volia parlar pel mòbil calia parar, ja que està prohibit. La resposta contundent “també està prohibit molestar al conductor, i vostè ho està fent” .

Sort que no soc agressiu , però el crit m’ha sortit de l’ànima: O para, o truco als mossos. La resposta ha estat penjar el mòbil.
Fins a quant tanta impunitat jugant amb la seguretat d’una cinquantena de passatgers?. (línia C-2 Empresa Casas. Sortida 6.15). És sols una pregunta.


He arribat a la feina i el problema informàtic del dia anterior portava cua. A hores d’ara no sé pas quan i com me’n sortiré.


Un quart desprès ha arribat el fax. En Pere Màrtir Viada és mort . Merda.


Parlar d’en Pere Viada és parlar d’algú conegut per tothom. El seu personatge havia depassat amb escreix la seva persona. Molta gent m’ha trucat , tan per comunicar-ho, com per demanar-me el que pensava de la seva obra. Una mica de tot està en l’escrit per el Capgròs.com que adjunto a continuació


PERSONAL I INCONFUSIBLE

Amb la mort de Pere Màrtir Viada desapareix el darrer exponent de la bohèmia àcrata i intel·lectual de la nostra ciutat. Un artista per i sobre totes les coses. Un artista personal i inconfusible , amb la màxima magnitud que puguem donar a aquests adjectius.
Bohèmia per la seva manera d’entendre la vida ,àcrata per aquest posar la llibertat com a bandera, medi i fi , i intel·lectual para la seva enorme formació artística , filosòfica, històrica i política , que deixava bocabadats a aquells que sols el coneixien per la seva desmanegada imatge exterior.

Encara que es definia com un expressionista abstracte ,el seu art, del que es difícil trobar paral·lelismes o referències , és indefinible . La seva constant reflexió, moltes vegades amagada sota el trompe l’oeil d’una aparença joguenera, és l’eix d’uns treballs en les que s’amunteguen bigarradament tota mena de signes, icones i elements, estructurats en un aparent caos perfectament equilibrat.

Una atmosfera de color, enormement seductora i vital el serveix d’embolcall per proposar-nos un misteri personal que va de la felicitat a l’angoixa. En aquest ,el seu imaginari real , els signes no són pas formes per interpretar , al contrari, son formes ja interpretades, provinents de la reflexió d’una vida vista sempre amb ulls sorneguers , al darrera d’unes ulleres enganxades amb super-glue , endinsat en la boira permanent d’un ducados inacabable i la mà massegant-se la barba d’aquella manera que com ell, era també personal i inconfusible.





Però està clar que en Pere per a mi era molt més. No ho sap molta gent, però érem parents. Els pares, cosins germans, o sigui que nosaltres cosins segons em sembla que en diuen, però hi havia més.

En Pere Màrtir i el meu pare tenien una relació especial. Sempre el saludava amb un tiet i amb dos petons, i mai oblidaré els seus sanglots espasmòdics quan va morir. El pare el va ajudar tot el que va poder. Va aconseguir que la Titit , la filla d’en Puig i Cadafalch que era professora de la Sorbona l’acullis a casa seva mentre en Pere feia d’artista a París. Era a mitjans dels setanta. Imagineu una filla d’en Puig i Cadafalch i en Viada, Per sucar-hi pa amb les discussions.

A en Pere dec la meva primera i única mitja borratxera , amb sangria, al Cau, un bar que va tenir allà el carrer Sant Bru. I les primeres arrambades i alguna cosa més a l “Ava Ava Mahana discotech”(sic) , un pub discoteca que amb en Ricard Jordà varen muntar a la Rda Exterior d’Argentona quan encara no estava asfaltada , just al costat d’una casa de meuques, i que com podeu imaginar era del més lliberal del moment.

I li dec moltes discussions sobre art, sobre política, sobre pensament. Recordant les seves discussions amb Saura, que una vegada va quedar sorprès amb la seva pintura i vàreu veure néixer el sol tot discutint sobre art ( ara al retrobar-se a bon segur continuaran). I recordo Jovi, un estudi de disseny amb en Jordà i que varen crear tota la imatge del Club Tortuga i mil coses més. O els seus quadres per Galerias ( galeres en deia ell) Preciados , amb en Jordà i l’Uriach pintant amb sèrie , amb els quadres alineats al passadís, i un fent els cels , l’altre les cases, l’altre els arbres...

I moltes coses mes, com per exemple el seu entossudiment a que jo fos qui presentes el catàleg de la seva exposició a Can Palauet. En Toni Cabré i la Gisele dient que de cap manera.(Un estava ,i està, vedat pel PMC que ni tan sols li envia l’agenda cultural del més, malgrat les meves protestes a tothom). En Pere tossut ell: o ho escriu en PIC o el catàleg va sense presentació. Deu dies abans de la inauguració em varen donar vint-i-quatre hores per fer l’escrit, l’únic d’ençà que està inaugurat can Palauet. I...

Amb en Pere vàrem viure essencialment l’Art. Que si el Sant Pere més Alt, que sí l’Abast, que sí..... Tot fins la darrera abraçada fa un mes en la festa del carrer Sant Pere més Alt. Se’l veia content. Li vaig preguntar com anava i a veiam sí d’una punyetera vegada es posava a pintar, que em devia el quadre promès com a pagament del catàleg que abans comentava. Em va respondre joiós, deixa passar l’estiu que ara fa massa calor , però et prometo que per Sant Lluc tindràs un quadre meu dels grossos,...

M’he quedat sense quadre , i el cert és que no en tinc cap de seu, però estic convençut que en Pere ja ho arreglarà quan ens retrobem. Però, de cor, Pere, permetem que per una vegada trenqui la virtut de la meva puntualitat. Si em dones permís, esperaré encara una estona, o millor dit, tot el que pugui.

Ho entens, no?. Una abraçada i un petó ben fort del teu cosí
En PIC.