COMPARANCES

Avui aquesta tarda he estat a Girona. L’excusa, si és que cal alguna excusa per anar a Girona, - per cert , quina enveja -, era l’exposició de Manolo Valdés a La Fontana d’Or , el centre cultural de la Caixa de Girona.
L’exposició magnífica i per definir-la amb una sola paraula, emocionant. He gaudit com un babau , i no vull parlar molt de la mateixa ja que una excusa íntima per iniciar aquest blog va ser justament el poder parlar i escriure de coses que no fossin art, però no em puc estar de recomanar-la. Les seves escultures , tant la sèrie de Menines com molt especialment les més actuals, amb una impressionant llibreria per davant, son de deixar bocabadat. I si a més ens trobem amb un seguit de pintures que encongeixen l’ànim per la seva força i intensitat i que ens plantegen una multiplicitat de lectures, a qual més personal, hem de convenir que ha estat una tarda magnífica.
A més havia plogut. No feia calor, una jaqueta prima no hauria sobrat, i en l’ambient s’esmunyia aquell caire de ciutat peculiar que te Girona . I les comparances han aparegut com bolet de tardor.
No vull entrar en les comparances ciutadanes, ja he dit al començament que quina enveja, però... El temps no acompanyava però la sala d’exposicions estava plena, no curulla, però si amb la suficient quantitat de gent com per sentir-se acompanyat. I a més gent interessada , no d’aquella que ...passava per allà. No com per aquí.
I justament en aquest punt apareix l’emprenyamenta. Quin Centre Cultural, quines exposicions ( en el pis superior una magnífica d’art africà) , quins catàlegs , quin.... I a Mataró...
Fa poc xerrava amb un regidor mataroní i els dos estàvem d’acord que culturalment a l’Ajuntament se li demana massa ( se li demana tot) i que calen més sortides individuals, col·lectives i del teixit associatiu, i molt espacialment de les entitats , i aquí apareixia la mare dels ous, la Caixa Laietana. Fer comparança d’aquesta entitat amb qualsevol d’altre parella es esgarrifós. El seu senti de botiga de vetes i fils , la por, el fer i no fer, el sí però no, especialment però no, l’ha convertit en un element poc generador d’energies positives en el camp de la cultura local i comarcal.
I si parlem d’art el fer és escandalós. Cap projecte més que fer la viu viu , i una aposta nul·la per una projecció cultural de veritable qualitat. Però això si, tots calladets . Ningú gosa aixecar la boca, que les urpes del poder son amples i no hi ha tantes sales d’exposicions com per jugarse-les. Avorrida l’entitat, covards els creadors. I així anem.
Potser per això ens queda el recurs de menys d’una hora d’agradable viatge, i una frase que al sentir-la fa mal. “Al menys ens queda Girona”.

100

Caldrà parlar-ne més amplament , però estic content de pertànyer , en una minsa part , al col·lectiu que ha portat al Mataró Report a fer el número cent.
Ho estic per en Quico, la Pilar, en Joan, la Judith, en Mateu, en Miquel, en .. I per mi.
Formar part d’un grup capaç de dur a terme una tasca tant engrescadora, i amb tan alt nivell de qualitat, em fa sentit important. Tant com per dir-li al cap de premsa de la meva empresa ( per cert, lector del Report) , “ho sento, tu ets llicenciat en Ciències de la Informació , però jo soc periodista” . I qui és capaç de portar-me la contraria?.
Felicitats “Report”.