dimarts, de gener 16, 2018

PARVUS VIRIDIAN. JOAN DE LA OSSA.


Estava decidit a no fer cap comentari de l’exposició de Joan De la Ossa que sota el títol de "Parvus Viridian” presenta actualment a l’espai capgròs. Creia i crec que no val la pena  ja que res de nou aporta la seva mostra, per tant sols us indicaré l’enllaç de la crítica que vaig fer fa unes temporades a la seva darrera exposició a Mataró, a la sala del Col·legi de’Aparelladors. És perfectament vàlida i actual i la subscric totalment. (Podeu llegir-la clickant aquí i la trobareu amb el pertinent comentari que em dedicà l’autor).

 Però si vull fer reflexió  davant  les falsedats que diu  en  el comentari promocional que li dedica la revista capgròs per que crec que és just  que la gent sàpiga la veritat.

De la Ossa s’adscriu a la corrent del realisme madrileny i apunta els noms de Guillermo Muñoz Vera i Eduardo Naranjo.

Simplement aquí us deixo els enllaços  amb imatges de l’obra d’ambdós autors, segons Google i amb l’enllaç a l’exposició sobre el realisme madrileny ( per veure les obres , desplaçar el cursor del lloc numèric)que s’exposà al Museu Thyssen fa un parell de temporades.

Passin, mirin i jutgin.


D’exposicions n’hi ha de molt bones , bones, acceptables, dolentes , molt dolentes i tramposes . No hi ha dubte que aquestes son les pitjors.

dimecres, de gener 10, 2018

EDUARD ALCOY. ART I ENCANTERI




Bé està el que bé acaba.  I evidentment poder gaudir de l’obra d’Eduard Alcoy, tot recordant el 30 aniversari de la seva mort, és un fet remarcable del que tots hem d’estar contents, malgrat que s’hagi produït després d’una negativa inicial, i simplement com mostra oportuna per tapar el forat produït per les negatives de Ricard Jordà i Pere M. Brasó, per raons diverses i oposades , a ser els protagonistes de l’exposició compromesa per Cultura amb els plàstics locals per compensar el seu abandonament habitual.






És important aquesta exposició , no tan sols per la vàlua i l’interès del presentat, ans essencialment per què malgrat que Alcoy forma part del Parnàs artístic local, el cert és que el desconeixement del seu ser i el seu fer és majoritari, essencialment per dues raons. Per un costat pel fet de que cap dels seus treballs estigui visible en les col·leccions municipals, a bon segur per la lamentable i inexcusable absència d’obra seva en les col·leccions públiques , mentre que la seva única obra pública ( mural Palau Josep Mora) quasi ningú sap que és d’ell , i en segon lloc per que des de la seva mort (1987) tan sols han estat tres les exposicions que s’han fet de la seva obra. La primera a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana/ Riera (1992) , que un va tenir el gran goig i honor de presentar, la segona la gran exposició antològica (1999) omplint les sales de l’Ateneu Caixa Laietana, Museu de Mataró i Can Palauet i la darrera , el passat mes d’Octubre , celebrada al Museu de Llavaneres, Can Caralt, exposicions a la que es podria afegir el petit tastet fet en el 2014 en la mateixa Ca l’Arenas en el cercle històric que es realitzà



.
Aquesta més que escassa presència pública , fa que sols aquells que depassin amplament  la cinquantena i fossin afeccionats de ben joves, no en tinguin coneixement fora de les referències essencialment orals, de la veritable dimensió artística i personal, i molt especialment del que va significar per a la ciutat de Mataró, la figura d’Eduard Alcoy.

Un desconeixement que ara en part es reparat per aquesta exposició que malgrat les seves òbvies limitacions espaials i pressupostaries, que no ha permès l’arribada d’algunes obres emblemàtiques, ni entrar en aspectes complementàris, permet descobrir a varies generacions , la veritat creativa de l’artista.



La mostra presentada amb el subtítol “Art i Encanteri ( 1950-1987)” ha esta comissariada per la seva filla Rosa Alcoy, catedràtica d’història de l’Art a la UB i gran especialista en l’obra del seu pare que coneix millor que el palmell de la seva mà, fets ambdós que permeten una raonada selecció i alhora distribució ambiental de l’obra presentada, que en aquest cas es distribueix en 5 àmbits que ens permeten seguir l’evolució de l’artista  des dels seus primers espais màgics, seguint per la no figuració i l’expressió geomètrica, el grup Sílex i l’informalisme, l’autrisme figuratiu, amb les seves metafísiques, realitats impugnades, apocalipsi, ocells, caos i Bosch, amb parada especial a l’infern, per acabar amb l’època de comiat que de forma clara i per incidir en el tancament del cercle es situa en la primera sala al costat de les obres inicials.



Un recorregut no estrictament cronogràfic, amb salts però sense fissures, que permet seguir i entendre la seva evolució creativa i que alhora permet recuperar èpoques, com la de l’abstracció geomètrica i l’informalisme, molt més desconegudes en les nostres contrades més coneixedores de la seva etapa de mons màgics que corresponen a la seva estada a la ciutat.






Passejar per l’exposició a més d’un gran plaer és un apassionant aventura ja que davant de cada època, moment i obra , se’ns ofereixen reptes per desxifrar  la rotunditat filosòfica, simbòlica i iconogràfica present en tots els seus treballs.
Eduard Alcoy és un artista peculiar . Ho és en la seva obra  a la que quasi tots hem encasellat en el camp del realisme màgic , però sabent alhora que la seva obra és molt més. 
Certament la seva obra és inconfusible. Si col·loquem un dels seus personals treballs en mig d’una multitud d’obres d’autors que s’hagin mogut en aquests camps, la seva sempre  serà del tot identificable per la seva personalitat  quan curiosament , i en aquesta exposició s’evidencia prou bé, l’evolució d’Alcoy s’estableix en una síntesi i digestió d’innombrables referències esdevingudes influències.






 Aquesta gran capacitat de síntesi que l’apropa  a noms ben clars com és el cas De Tàpies i les avantguardes de Dau al set ( braus / toreros i altres obres dels començaments). Klee, Viola, Millares ( en l’abstracció geomètrica i l’informalisme). Picasso i Magritte en la renovació de la figuració, i òbviament el Bosco i els surrealistes en al definitiva estructura del seu llenguatge plàstic.
Una síntesi que fa de la seva obra una obra que es pot considerar surrealista, però no en el sentit més clàssic del concepte i sí en una vesant onírica , però que alhora es vesteix amb l’estructura de formes arquitectòniques, amb total equilibri conseqüència d’aquella abstracció geomètrica amb la substitució de l’espai volumètric per la   figuració.




Una capacitat de síntesi a la que acompanyen , com molt bé diuen els experts en la seva obra, una gran capacitat literària  i també una aposta per un apropament per el concepte clàssic de l’art , tant el tema d’ofici com de pensament humanista.


Un component literari no tan sols d’apropaments als literats, la presència d’alguns d’ells en les seves obres és evident  i la plasmació plàstica de conceptes i poemes també (“Grita el rojo com el cuchillo” de Goytisolo és per ex. l’eix de l’infern, el darrer capítol de l’exposició). És un component literari ja que Alcoy ens explica coses, quasi podríem dir que una història en cada obra , amb els seus personatges, les seves passions i emocions. Cada quadre és una història i cada bocí un capítol, essent apassionant intentar desgranar-la obra a obra. Amb petits detalls i elements que salten de peça a peça per establir un ignot lligam.

Unes històries de les més diverses lectures. El mateix Alcoy m’explicava un dia que li agradava molt acudir a les seves exposicions i estar atent als comentaris dels espectadors. Per un que encertava les meves intencions , em deia, apareixien mil històries diferents , una bona part amb lectura justament contraria a la meva direcció, però per altre costat sempre apareixia alguna lectura que em servia com a font d’inspiració per a una nova obra



.
I no cal deixar de costat l’aspecte clàssic en l’obra d’Alcoy. Clàssic en el fons i en la forma. Formalment Alcoy era un enderiat de la pintura , com queda ben evident. I una pintura ben feta , amb domini de l’ofici i perfecció en el seu desenvolupament. Una pintura estructurada en certa manera en el cànon , encara que disbauxada en la realitat del seu onirisme. Però també clàssica en el concepte de que l’art no ha de ser tan sols una plasmació estètica de la realitat o de sensacions i emocions de l’artista i sí en canvi ha de ser una crida constant en el conjunt de reflexions, dubtes en el context de la sempre necessària crítica social que ha de pregonar l’artista si és que es vol considerar com a tal.



Totes aquestes reflexions queden visibles en la passejada per l’exposició que recomanem lenta i detinguda i en la que us recomaneu presteu atenció  a les peces inicials especialment amb figures com la dels braus i els toreros (1953-54) que ens poden transportar a Tàpies i al record dels apunts taurins de Hernández Pijuan per el Ciero. S’observa la capacitat de reflexió personal davant el treball de diversos autors que clarament influencien en el seu caminar  i que seran clarament digerits per la personalitat pròpia. Comencem a notar a Picasso, Chagall entre d’altres i molt especialment a Klee que romandrà actiu en la seva època de l’abstracció geomètrica.


Especial atenció cal prestar  l’època de l’abstracció geomètrica i l’informalisme ja que son claus per esbrinar la concepció posterior i també per ser generalment la més desconeguda de l’autor, amb obres tan cabdals i riques com el “Yellow Dog blues” ( 1955), una de les seves obres essencials, veritable prodigi d’equilibri en una geometria quasi musical en moments en que el jazz  agafava volada no sols en l’obra d’Alcoy ans en la modernitat artística barcelonina. Una obra en la que cal deturar-se en la pell de la mateixa per gaudir de la multiplicitat geomètrica i cromàtica existent en un homenatge suprem a Klee del qui traspua tota la seva sapiència. Això per seguir amb les seves obres informalistes de finals de la dècada, de potència aclaparadora , amb relectures de MIllares en el textural o de Viola en el gestual.







En el retorn a la figuració cal fer esment de l’homentage a la Gioconda , al Bosco,el Crit i al parell d’obres en aparença menor que ens retrotrauen a una evolució dels inicis en uns entorns màgics i maquinistes.la planta superior queda evidentment marcada per l’impacte excepcional dels seus Quatre genets de l’apocalipsi”, que engloba en ells mateixos tota la filosofia vital i pictòrica de l’autor. Quatre obres espaterrants  que abdueixen seduint  per la seva altíssima qualitat, essent inici i final alhora del concepte formal i conceptual de l’artista.



Ben a prop  i donant inici a la fase més coneguda ens trobem amb “Àvila” un altre obra excepcional  que ens hauria agradat poder visionar al costat de l’obra parella feta per Rovira Brull i que no fa tant va estar exposada en les mateixes parets. A continuació apareix definitivament l’Alcoy més conegut dels mataronins , l’Alcoy dels magnífics homes ventall, homes vaixells, etc. i de tot el seguit de treballs que podríem qualificar com “desplegables” amb caos, museus, barques de folls, i tota mena dels seus paradigmàtics personatges , en aquest referència habitual al món màgic del Bosco,amb especial atenció al món de dimonis, excel·lentment recollit en el darrera àmbit , en el que el cromatisme vermell de fons, enlaira encara més la força i intencionalitat de les obres presentades.



Tot per conformar una esplèndida exposició en la que malgrat  en la que posats a trobar algun petitíssim defecte , trobem a faltar esment del que podríem qualificar com creacions accessòries ,ja sols un parell de joies i escultures  marquen la nota , deixant de costat tot el mon de la gràfica , tant en el cas serigràfic com en el de cartells , especialment els locals com el de Santes i altres esdeveniments que a bon segur haurien arrodonit encara més aquest recordatori alcoià.



Com igualment , un petit recull de catàlegs i molt especialment algun acte complementari més enllà de les visites guiades o activitats infantils, com podria ser una conferència sobre l’autor i principalment una desplegament al voltant e la importància d’Alcoy en el món artístic i cultural de la ciutat , tant en el que d’influència artística com en el seu paper de despertar a un art nou, la mirada tradicional d’una adormida ciutat com era la Mataró quan ell hi arribà.

i com no, lamento que la mostra no s'acabi podent creuar el carrer i acostar-nos a la casa Coll i Regàs a on presuposso es manté la col·lecció del Tarot del que una peça si és present a l'exposició.





I per acabar no m’estic de fer esment una profunda , alhora que aparentment contradictòria, reflexió que Francesc Miralles feia en el catàleg de l’exposiicó celebrada el 1992 a la Caixa Laietana. Deia: “Eduard Alcoy poc té de màgic, poc té de mediterrani: la seva obra desenvolupa plàsticament les mateixes angoixes i incerteses que sentien i vivien un Werther o un Kirkeegard”. Per pensar-hi




Un magnífica exposició d’obligada, repetida i detinguda visita.
Felicitats

Les fotografies del post han estat extretes de la xarxa i poden no ser d'obres presents en l'exposició

divendres, de desembre 22, 2017

COL·LECTIVA DE GRAVADORS





 No podem dir pas que Mataró és una ciutat amb una temporada artística esplendorosa, però si , de tant en tant , i per una estranya coincidència que quasi hauríem de considerar astral, ens podem trobar amb un seguit d’exposicions de veritable interès.



Ara mateix cohabiten a la ciutat l’exposició de Manuel Cusachs a l’espai capgròs, amb la magnífica recuperació d’Antoni Lleonart  a l’Ateneu Fundació Iluro, l’obra de Didier Lourenço a Moldumat, les dues peces provinents de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa a la Nau Gaudí i la magnífica retrospectiva de caire antològic d’Eduard Alcoy a ca l’Arenas.




Doncs bé , amb aquest magnífic ventall d’exposicions ens podria passar per alt una altre espectacular exposició, amb més modèstia, però no menys qualitat, com és la col·lectiva de gravadors que ens presenta la gent de la sant Lluc al la sala del Col·legi d’Aparelladors.




La gent de la Sant Lluc és ben amant de l’ancestral i sempre espectacular tècnica del gravat en les seves diverses tècniques i varietats, com ho mostra presentant quasi anyalment alguna exposició amb el seu protagonismes.




Ara ens ofereix una veritable lliçó amb el més variat mostroari de possibilitats de la mà de quasi una vintena d’artistes lligats tan sols per la seva relació amb el mestres Claudia Lloret i Jordi Rosés, d’Art Print, aquests dos “monstres” del coneixement i l’ensenyament del gravat. I en aquesta exposició els deixebles demostren haver sabut aprofitar bé les lliçons oferint-nos un conjunt d’obres en les que és difícil trobar-hi un però. Tècniques diverses, estilístiques de tota mena, sensibilitats des de la poètica fins a la rigorositat geomètrica. Tot per confegir una exposició rodona  que és un veritable plaer visitar-la i anar descobrint treball a treball la potència i qualitat dels eus protagonistes.




El bon nivell de la mateixa ens permet no fer distincions i deixar en mans de l’espectador la tria dels artistes que li siguin més plaents, en el llistat de protagonistes que son: Carme Boleda, Carme Muñoz, Catherine Lorton, Cecilia Morales, Cristina Julián, Daniel Llin, Dolors Blesa, Eduard Huertos, Margarida March, Mercè Montserrat, Mònica Zhang,  Montse Badia, Montserrat Brullet, Neus Soler, Ramon Llinés, Raymond Zorrilla i Teresa Oller.



No us la perdeu.


Les imatges han estat extretes del blog de l’Associació Sant Lluc per l’Art

dimecres, de desembre 20, 2017

ANTONI LLEONART, LA CÀLIDA FREDOR DEL PAISATGE






 Totes les ciutats tenen un artista maleït, entenen com a tal aquell autor de qualitat i com dirien els valencians, de categoria, però que aquesta se li reconeix tan sols amb la boca petita dels arts ferits , mentre que per la massa general dels afeccionats , roman en un total desconeixement. A Mataró, l’exemple és Antoni Lleonart.



L’Antoni Lleonart té un passat  amb històries tan al·lucinants com totes els seus treballs  fent pintura matèrica quasi estic per a dir abans que Tàpies, d’un primitivisme intens  creant uns mons i uns personatges espectaculars i ben personals. I té un munt, milers diria jo, de dibuixos estructurats molt en la línia centre europea de pre guerra, Però de fa temps que va abandonar aquestes línies especials per dedicar-se al cànon a la pintura en teoria acadèmica , però observada sota els eu prisma especial i particular.

I aquí el tenim de nou omplin el primer pis de l’Ateneu amb un seguit de paisatges de les nostres comarques , en especial de la del Montseny, i un bon gruix de dibuixos d’espais gaudinians amb els que ens demostra la fermesa dels seus fonaments.




Antoni Lleonart  sent el paisatge com a cosa pròpia , però el seu sentiment no es detura en la bellesa externa del mateix i sí en la força interior que atresora. Lleonart buida d’anècdota el paisatge i es limita a copsar la seva ànima , expressant-la amb tota intensitat. El paisatge de Lleonart esdevé així com un paisatge en aparença neutre però en canvi està carregat fins el màxim de la potència interior.

Un paisatge estructurat , tal i com molt bé explicita la seva germana Núria, en el catàleg de la mostra, en la saviesa en l’ús de la llum i el color, establerts amb l’ús i abús d’elements tan difícil i contradictoris en el tema, com ho puguin ser el blanc i el negre que estructuren, dominant, línies mestres amb les que bastir tot l’entramat pictòric.



El paisatge en el seu concepte tradicional i habitual, és una estilística generada de fora a dins. La bellesa que genera per se és captada per l’artista que la reprodueix sense intervenir-hi. Mimetitza estats i situacions per comunicar amb l’espectador a frec de pell. Lleonart en canvi genera el paisatge de dins a fora. Observa el paisatge, s’insereix en ell, n’elimina l’anècdota i l’expressa pictòricament nu de qualsevol anècdota i de tot allò que pugui distreure de la veritable essència, i és llavors quan apareix quest paisatge en llibertat total, foragitat de tota lligadura estètica.




Un paisatge sense figures , però en el que en canvi la presència de l’home s’intueix i se sent. Paisatges identificatius, propers però alhora llunyans, que en els excel·lents mans de Lleonart assoleixen dignitat i nivell i fan de l’exposició una veritable joia que cal fruir-la poc a poc, descobrint en cada peça i en cada racó la gran i veritbale lliçó que ens ofereix l’artista.

Una exposició que recomanem  fervorosament.

Felicitats.

dilluns, de desembre 18, 2017

RECORDANT A JOSEP TUR.










El passat dijous a mig matí  m’arribava la notícia de la mort de JOSEP TUR l’artista mataroní/ argentoní, que residia de fa molts anys a Castillejo de Mesleón, Segovia. Encara que sabia de l’estat de deteriorament de la seva salut , una notícia com és la de la mort  d’algú, mai s’acaba d’esperar.

Josep Tur , encara que absolutament desconegut per a qualsevol afeccionat  que no depassi la seixantena,  era un gran artista , amb una enorme trajectòria  i a més  a més era un veritable personatge que es va fer l’amo del poble i la comarca de Riaza , de tal manera que ara fa sols un parell d’anys , quan es va fer el nou ajuntament de Castillejo de Mesleón , població en la que es troba la seva finca de residència “El Soto”, altrament coneguda com la de los pintores, la plaça en la que  es troba l’Ajuntament va ser batejada com a “Plaza de los pintores Tur y Amador”. Amb això està tot dit.

L’obra de Josep Tur és molt desconeguda en les nostres contrades ja que la seva darrera exposició va ser la celebrada a l’Aixernador d’Argentona per la Festa Major de 1988,  (exposició que va servir d’homenatge a ell i al seu company Amador). I la seva última individual mataronina va ser el 1976 al Club Nàutic. Com  poc coneguda també ho és la seva trajectòria.




Josep Tur , naixia al carrer Barcelona de Mataró, just on amb el temps hi hauria la galeria Minerva , allà el 1931. Va començar a l’escola d’Arts i Oficis de Mataró on va aprendre les beceroles artístiques però ell es sentí sempre autodidacta. Resident a Argentona , juntament amb el seu germà Rodolf munten “la taverna del Qui¡xot”,taverna taller en la que treballen especialment la ceràmica i pintura, i en la que apareix també el mosaic que els germans conreen ja en diversos espais de Lloret , població amb la que estableixen grans vincles artístics i comercials. Apadrinat per el doctor Estil.les, un metge mecenes cultural que tenia la plaça local de metge , encara que generalment era coberta per contractats, Tur entra en contacte amb la moguda artística catalana del moment, amb els Xifré Morros, Cardona Torrandell, Alumá, Aguilar Moré, Abelló, Lloveras, Torres Bachs, Planasgallés, Planasdurà, Mundó,etc , assidus tots ells a les grans exposicions i actes que el doctor Estil·les celebrava a la localitat.

Entén que si vol ser quelcom en l’art ha de marxar i així ho fa. Es mou per Europa aprofitant l’aval d’un premi jove atorgat per la Direcció Provincial de Belles Arts de Barcelona, ho fa per Itàlia on guanya un important premi de pintura jove a Torí, i comença a desenvolupar un currículum expositiu que havia començat el 1955 a la Biblioteca Popular de Mataró i a les Galeries Layetana i al reial cercle Artístic de Barcelona. Un carrera que li permet exposar a Mònaco, Roma, Londres, Copenhaguen, Milà i París i altres importants ciutats. Aprén aquí que és l’art i com és el comerç de l’art. Dos aspectes en els que es doctora amb nota.




El moment clau de la seva carrera és quan coneix al dramaturg Antonio Gala que se l’endú a Madrid  i li obre les portes de TVE. Allà  Josep Tur pintava en directe al bell mig del magazín de de l’època els que van esdevenir tradicionals i personals conjunts florals , pallassos i molt especialment galls, que  estan presents a bon part de les famílies argentonines del moment. Obres en directe que eren regalades al públic. Però l’important està en que Antonio Gala  el presenta al gruix del mont cultural madrileny  i especialment a una certa burgesia de la que Josep Tur acaba essent pintor de referència. Parlem de començaments dels 60.




Redueix al màxim la seva presència expositiva a Catalunya , alguna que altre expo a Granollers, Mataró i a la barcelonina sala de La Pinacoteca , un tradicional espai expositiu del Passeig de Gràcia , mentre manté exposicions  a les principals capitals europees.
És el moment de l’aventura americana.  De1965 a 1974 exposa anualment a New York, i també ho fa a Florida, Chicago, Maryland, Ohio, Indiana...., sempre amb un important èxit comercial.




Durant aquest temps Josep Tur s’ha creat un reconeixement pictòric en certs cercles social capitalins i castellans d’ençà la seva arribada a Castillejo de Mesleón , a la zona d’influència de Riaza , lloc de segona residència de la burgesia tant de Madrid com de Segovia i Valladolid, per la proximitat amb l’estació d’esquí de La Pinilla. Per fer una comparança seria com l’equivalent a la Cerdanya en el que es refereix  a nivell.
Des d’allà manté una certa activitat expositiva per la zona de Bilbao i Nord d’Espanya , amb puntuals presències a Madrid, Barcelona i València i especialment a Valladolid  on és abastament reconegut.

En aquesta època Josep Tur esdevé quasi pintor d’estudi. Realitza les obres per encàrrec o les ven directament al taller al gruix de gent, generalment benestant, que li es fidel i que el converteix en un veritable personatge. Manté també viu l’art del mosaic, que reviscolat per el nom de Gaudí, treballat de manera decorativa amb un èxit comercial absolut.



La pintura de Tur evoluciona a partir d’aquell dibuix tècnicament discutible, però ple de gestualitat , ritme i sensualitat, especialment en el generalment poc agraït tema del nus masculí  que domina amb solvència, prestància i elegància.
 Però la seva és una pintura potenciada en l’espatulament del traç i amb una especificitat en el tractament del color mitjançant el gruixos sobre fons obscurs, generant una lluminositat especial  molt a la castellana, però observada sota una certa mirada mediterrània. Així Tur és capaç de generar obra enormement seductora ja que a aquestes essències n’afegeix una de molt especial, com és la capacitat de copsar ambients i jo quasi estic per a dir aromes.  Com ho mostra amb el seguit de paisatges de la costa basca i molt especialment en els seus pescadors, o en el cas de les curses de cavall i els seus joqueis i molt especialment quan s’enfronta a eteris paisatges ja siguin urbans com naturals en els que el contrapunt de la llum mediterrània assoleix especial importància.

 Una pintura que potser ara és demodée per el seu classicisme accentuat, però que quan la va desenvolupar  va esdevenir una absoluta revolució en especial per la superposició textural de capes i pe aconseguir llum en la foscor general de la seva paleta.




L’aparició d’una malaltia l’impedeix pintar com sempre i llavors es reinventa per els camins del collage amb unes arquitectòniques composicions geomètriques, que a voltes semblen gofrats, realitzats amb tota cura  i harmonia , en un blanc net quan el color i la llum havien  estat clau i raó de bons part de la seva pintura. Una altra manera de veure l’art que accepta apassionadament. Els colors esdevenen formes geomètriques i la textura , volum, tot per aconseguir arrodonides composicions que li permeten mantenir viva la seva passió vital de crear, de ser artista com a concepte fonamental.




A l’any 1997 la Junta de Castilla y León li ret homenatge en forma d’exposició antològica  a les sales d’exposicions del Monestir de Nuestra Señora del Prado de Valladolid, espai oficial de les grans exposicions  de la Junta de Castilla y León., amb una exposició amb un gran catàleg que comença amb una cita de Mondrian que no m’estic de reproduir: “L’art no té sentit si no expressa el no material, doncs, sols així li estarà permès a l’home elevar-se per damunt de si mateix”.


Però Josep Tur a més de ser un gran artista era un personatge peculiar. De caràcter difícil. Sensible en grau màxim, hipocondríac absolut, com enemic podia ser terrible, però com a amic era excels, i sabia guanyar-se a la gent que l’envoltava i que l’adorava. Sense abandonar mai el Josep i accentuant l'accent català per donar una mena de to exòtic i amb un poder absolut de seducció, va saber arribar a la classe alta del país, jugant a ser l’artista de poble, que no s’assabentava de res quan ho dominava tot. Estimat per rics i per humils, hom sabia que la seva casa sempre era refugi per aquell que el necesités i així el seu casalot, aquell que quan anaves al lavabo et trobaves damunt la tassa del wàter un esplèndid Novellas, es convertí en espai lluny dels focus per  mil i una reunions . Si les seves parets parlessin ens podrien explicar la de grans negocis que es van gestar sota l’hospitalitat  d’en Josep i L’Amador i que van ser compensats amb la compra d’obra a preus que cal suposar més que generosos.



Per acabar  vull tan sols explicar unes anècdotes personals que demostren el fer i el ser del personatge. En una visita inesperada que li vàrem fer amb la meva dona ens portà a dinar a Riaza. Era per Sant Jaume i estava ple de goma a gom. En 5 minuts va aconseguir taula en el millor restaurant tot explicant que erem gent de la televisió de Catalunya que havíem anat per preparar un reportatge .El dinar va ser esplèndid i als postres es presentà l’alcalde de Riaza i em va regalar un llibre del poble per documentar-me per el documental. A l’hora de sopar el vàrem acompanyar a una convidada d’amics que ens van tractar com un més del seu nivell, però el cas és que eren Cuevas de la Patronal, Ruperez, diputat d’UCd, Javier de Paz de las joventuts socialistes i la resta del més variat mostroari polític i social, i allà al bell mig de tots , en Josep era feliç i se sabia el rei, adulant-los o enfotent-se segons el cas i la conveniència.




O a Mataró que en motiu d’una exposició d’Amador a Tertre , vàrem ser convidats a sopar al Dimas junt amb un matrimoni amic que havia vingut expressament de Madrid a veure l’exposició. A mig sopar aparegueren un tinent i quatre números de la Guàrdia Civil a presentar respectes i és que l’amic era el vicepresident del Senat i calia escorta. Recordo que tots vàrem quedar descentrats mentre en Josep es petava de riure, sentint-se protagonista de tot l’entorn.

Així era en Josep Tur. Un creador que del no res va aconseguir amb esforç i art un reconeixement per la seva pintura i un home capaç d’entendre el carnaval de la vida i en ell jugar-hi el paper més escaient en tots i cada moment. Però un home que si l’entenies es feia estimar i que no mereix quedar en l’oblit en l’entorn més proper , el del seu poble, que sempre l’ha vist com un ser llunyà i especial.


Durant aquest temps , el Museu del Càntir va intentar aconseguir una exposició d’ell i l’Amador per a la propera Festa Major d’Hivern. Fa més o menys un mes, va arribar la definitiva negativa, m’agradaria pensar que degut al delicat estat de salut. Ara, seria bo repensar la mateixa i que es converteixi en l’homenatge just que el poble d’Argentona hauria de retre a un dels seus creadors més il·lustres .

I un es queda amb la dedicatòria que li va fer al llibre sobre la seva obra a la col·lecció de “maestros del arte espanyol contemporáneo” , en la que deia: “A Pere Pascual “PIC”, justo en el arte, sincero con los artistes”.

Sempre en el record, Josep.





Les fotografies responen per ordre: Barques; Retrats dels pares; Entrevistat per J. Soler Serrano, Pescadors, Camí d'Argentona,Port, Formes, Catàleg exposició antològica, Cap de jove,  A casa seva quan el vaig visitar;amb artistes mataronins ( Novellas, Amador, Peecoll i Xavier Ubach) ; Riera d'Argentona i han estat extretes de diversos catàlegs.

dissabte, de desembre 09, 2017

DIDIER LOURENÇO.- LA QUALITAT D’UN ART AMABLE







En Joan i en Lluís Sarrias han heretat l’intel·lgent comercialitat de la seva mare Lolet i alhora la serietat empresarial del seu pare. I en aquest compendi estan convertint Moldumat en un espai en el que cohabiten de manera ben adient un acurat negoci d’emmarcació junt a una activitat comercial de l’art , amb predomini de noms que es mouen en els més alt llindar de la comercialitat però amb un nivell de qualitat artística més que estimable. I ara , sembla voler potenciar aquest segment amb l’adequació d’un espai ben estructurat per afavorir l’activitat expositiva.

Aprofitant l’època nadalenca han inaugurat aquest espai amb una mirada antològica al fer de Didier Lourenço, a bon segur l’artista més reconegut en el camp de la litografia , i que deixa l’emmarcat del global de la seva obra en mans dels germans Sarrias.



Sota l’atractiu títol de “Tinta i paper. 30 anys de litografia” se’ns permet fer acurada i detinguda mirada a l’evolució creativa d’aquest veritable mestre de la lito que n’és sens dubte Didier Lourenço. No queda dubte que la mirada de Didier ha estat penetrant des de sempre i  que el seu cap va absorbir molts coneixements mentre es passejava ajudant o destorbant, segons els moments , al seu pare Fulvio , mentre aquest conreava litogràficament  el treball dels més grans artistes del nostre país.

I d’aquelles beceroles, d’aquells coneixements , dels problemes viscuts i solucionats , ha anat apareixent aquesta gràfica  que ara de manera aclaparadora domina com si es tractés de qualsevol fet ben simple i senzill.
Passejar-se per l’exposició ens permet acostar-nos a les seves obres més primerenques , més fosques i poc diàfanes en l’entintat , però d’una superba qualitat creativa. Obres  més pensades en el pictòric que no pas en l’estampació, però perfectament resoltes sense perdre un gra de la seva força. Unes grans obres.




Podem seguir per la seva part més amable, de mirades urbanes, platges a lo Cadaqués,bicicletes,  molt en l’estilística dels seus grans amics , els Moscardó. Obra en aparença simple, però perfectament estudiada en espais i colors. Amable i amb un atractiu prou especial.

Finalment ens trobem amb la tendència actual. Personatges, en especial femenins, establerts en una dinàmica ciutadana i inserits en uns estampats dels que n’acaben formant part , en una aposta visual tan hàbil com seductora i de la que Didier en surt amb nota.

Moldumat i Didier Lourenço comparteixen en aquesta experiència el seu amor per l’art i la seva comprensió per la necessitat comercial. En una manera de fer tècnicament immillorable i amb un concepte jovial i amable que pugui estar a l’abast econòmic de molta gent i que alhora pugui servir com esquer per unes futures mirades més compromeses en un art més complex i reflexiu.


Una mostra que seveix per demostrar que una comercialitat digne i una alta qualitat no son elements impossible de casar en el camp de l’art. Per això vagi la nostre felicitació per ambdós protagonistes d’aquesta recomanable exposició., que  amés a més i per potenciar el seu sentit didàctic ens ofereix el veritable macking off de l’obra litogràfica., en una veritable lliçó aclaridora de tant noble i important tècnica.

Felicitats.