dimarts, de setembre 26, 2017

SANT LLUC 2017.( II ).- VISIÓ GENERAL




Estic duent a terme un buidatge d’hemeroteca en el meu desig d’intentar estructurar una petita història de la plàstica mataronina des de l’any 1975 en que vaig començar la meva tasca crítica. Aquests dies vaig coincidir amb el sant Lluc del 1978. Vaig llegir atentament el meu escrit i lamentablement vaig poder observar que fora de les diferenciacions particulars de noms i detalls, el concepte general de la crítica era perfectament escaient ara mateix i que podria calcar paràgrafs sencers que seguirien essent plenament certs, vius i actuals.



Que després de quaranta edicions la mirada al voltant de la mostra fos la mateixa podria indicar que la mateixa està tan assentada i estructurada, que sols fan falta petites variacions en l’accessori ja que l’eix i el fonament funciona de manera perfecte i a gust de tots . Però ningú s’enganya i sabem que no és així. Queda clar que el que vol dir és que quaranta edicions després encara no em trobat el desllorigador que permeti una col·lectiva en la que qualitat i quantitat, artistes “professionals” i “afeccionats” siguin capaços de compartir un ideari comú i puguin oferir a la ciutat la veritable realitat plàstica de la mateixa.




Certament que l’Associació Sant Lluc s’ha trencat les banyes en l’intent d’aconseguir l’impossible quadratura del cercle, amb dues variants importants i a bon segur que encertades , l’establiment de numerus clausus ( 70 participants) i la participació d’alumnes dels batxillerats artístics. Unes modificacions però que no han fet variar substancialment el conjunt. La limitació en la participació, no ha aixecat la qualitat i els alumnes de batxillerat no han seguit presentant els seus treballs els anys següents i queden per tant com una bombolla que al final es desfà, no generant la continuïtat desitjada.

Llavors el Sant Lluc segueix essent una exposició potent i multitudinària en el que pertoca als visitants , però que va minvant molt de qualitat , com en aquets any , - potser la més fluixa de la dècada-, on sol els apartats escultòrics i de gravat mereixen un aprovat , mentre que la pintura , amb les lògiques i pertinents excepcions que explicitaren en el comentari de la individualització, està per uns nivells que no assoleixen l’aprovat , amb la desagradable sorpresa del fluix nivell d’obres presentades per autors de cert reconeixement en l’àmbit local.



Els artistes locals més reconeguts ja fa anys que han donat l’esquena a la col·lectiva i a la llista cada anys se n’afegeix algun de nou. Les noves generacions no apareixen i el Sant Lluc es nodreix cada vegada més de la massa mèdia, dels afeccionats que cerquen els seus 5 minuts de glòria davant amics i coneguts i que en una gran majoria es mouen en uns nivells baixos de qualitat que fan davallar la mitjana de la col·lectiva al més baix, fet que alhora comporta l’afermament d’aquells creadors de qualitat que entenen que la festa no va per   ells. És a dir el peix que es mossega la cua.




I és clar que davant d’això sols hi ha dues possibilitats. Una, la de seguir igual i anar fent la viu viu fins que la mostra desmereixi tant  que deixi de tenir cap mena d’interès,.(Entre todos la mataron y ella solita se murió). Mort lenta, però mort.
L’altre es fer-ne no garbellada i sí sacsejada total i reinventar-se f recreant un nou sant Lluc.




Just  en aquella crítica de fa quaranta anys parlàvem d’un sant Lluc global. Una festa que ocupés tota la ciutat. Actualment a les grans ciutats , en especial a Madrid, es celebra una inauguració conjunta de totes les galeries que inicien temporada el mateix dia i a la mateixa hora amb un seguit d’actes complementaris. Per què no pensar el mateix per la ciutat. Iniciar temporada amb una Sant Lluc de més curta durada però ocupant l’Ateneu, com ara, i afegint-se la Destil·leria, espai Capgròs, Aparelladors,  la sala del Casal, Lolet Comas . I a ser possible Ca l’Arenas. Tot en una organització col·lectiva i amb separació tècnica / estilística / de qualitat o la que fos, decidida de comú acord.
Una mostra en la que més o menys es poguessin sentir-se còmodes els artistes consagrats i que alhora  tingués el senti de festa dels creadors més afeccionats.
Allò que pensàvem fa quaranta anys potser ara podria ser realitat ja que si no  el sant Lluc seguirà essent una exposició que no correspon a la realitat de l’art a la ciutat que no em d’oblidar , i va per els puristes , que aquets era justament i no altre ,el desig dels seus fundadors. Un Sant Lluc de tot i per tots.

Aquest hauria de ser el desig  ja que si no , el sant Lluc actual està en el camí de la desaparició per manca de qualitat.



Si l’associació va ser valenta per llençar-se a una piscina difícil com una Biennal, bon repte seria aquesta remodelació d’una mostra amb tanta alta estima en la vida cultural de Mataró. I si hi pensem.

Les fotografies han estat extretes de la xarxa de l'asssociació organitzadora

divendres, de setembre 22, 2017

SANT LLUC 2018 (I). INAUGURACIÓ




Absolutament lamentable i improcedent el discurs -míting de caire independentista que el Sr. Jordi Surinyach va realitzar a l’acte inaugural de la Col·lectiva sant Lluc d’enguany.

Evidentment que el Sr. Surnyach, com a persona individual té tot el dret d’optar per l’opció política que cregui convenient i fer-ne proselitisme, però evidentment aquell no era ni el lloc ni el moment.

La col·lectiva Sant Lluc és una col·lectiva d’artistes locals amb la més ample varietat d’estils, tendències, qualitats , i absolutament segur que també d’opcions polítiques. Unes opcions personals que s’han guardat per ells i no manifesten en cap de les obres presentades , era obligat per tant  la reciprocitat per part del presentador.

I més encara quan lamentablement l’actuació del Govern de la Generalitat és i ha estat miserable  en el que pertoca a defensa i difusió de la cultura , en especial l’artística com s’ha fet palès una vegada més avui mateix, amb el nou pla de Museus.

Però és clar, el sr. Surinyach no estava allà com a representant de si mateix i sí en representació de la Fundació Iluro, una fundació pública que pertany a tots els mataronins  i molt especialment als impositors de la Caixa Laietana de la que és hereva. per tant com a representant d’una fundació pública de gran àmbit , la seva neutralitat política havia de ser obligada.

Igualment cal recordar que els Patrons de la Fundació no han estat escollits per el poble i sí solament per l’Ajuntament en representació, i per tant es deuen al global de la ciutat i no tan sols a una part, estructurada en el personal.

Havent passat 48 hores i no havent hagut per part de la Fundació cap mena de desvinculació de les paraules del Sr. Surinyach per part de l’entitat, vull demanar i quasi exigir que la Fundació Iluro manifesti públicament el seu sentir al respecte de les paraules del seu representant i esdevingui tal i com s’escau en  representació de la diversitat política de la ciutat.

Per altre part , com a ciutadà i home de l’art i de la cultura de Mataró exigeixo la immediata destitució del Sr. Jordi Surinyach com  patró de la Fundació Iluro per extralimitació de les seves funcions i per un vil aprofitament política partidista del càrrec.


dimarts, de setembre 19, 2017

CONFLUÈNCIES DEL FANG. JOAN SERRA I MIA LLAUDER




Joan Serra i Mia Llauder son dos artistes excepcionals, encara que ells sempre diuen que son simplement uns ceramistes de bon nivell. Reconeguts per tot Europa a la que viatgen sovint per exposar, i convidats a les millors fires , el cert és que lamentablement aquí son uns perfectes desconeguts, - és curiós que hom reconeix Ixió però no a ells-,  i quasi estic convençut que malgrat la seva gran vàlua no hi ha peces seves en la col·lecció municipal.



Ambdós ja van ser una absoluta sorpresa quan varen exposar en la col·lectiva inaugural d’Espai 28, i el trist és que Joan Serra va seguir essent sorpresa en el Tempus Fugit. Una sorpresa que es manté en totes i cadascuna de les seves exposicions que sortosament per a ells i per els amants de la ceràmica i l’art  sovintegen cada vegada més. Grans exposicions recents, com les de Joan Serra a can Caralt o la de Mia Llauder  al Museu del Càntir d’Argentona.



Ara , i sota l’adient títol de “Confluències del fang” Joan Serra i Mia Llauder comparteixen l’espai de la sala del Col·legi d’Aparelladors amb una mostra excel·lent que respon perfectament al seu nivell de creativitat i que serveix alhora per explicitar el complementari de les seves diversitats creatives , establertes en un cert seny en el cas d’en Joan i més arrauxades en el creatiu en el cas de la Mia.


A Joan Serra el veig com el vell alquimista , tancat en les seves formules màgiques i secretes, amb les que intenta desenvolupar treballs de manera constant i permanent ves a saber si a la recerca de la pedra filosofal. El que no seria expressió en aquets cas molt errada, en el senti petri que tenen molts dels seus treballs i en el sentit filosòfic que impregna a tota la seva obra.

Les obres de Serra son en aparença serioses, com si no vulgues donar pas  a una estètica endolcida. Son obres potents que son en certa manera fruit d’un atzar , controlat això sí, però atzar en el fons. Son obres de seny , “al límit del caos” , que segons ell mateix defineix corresponen al moment exacte en què la terra i el foc conflueixen per mostrar-nos aspectes íntims de la metamorfosi del volum, condicions que recorden l’origen i evolució de la terra, recreacions de testimonis del poder de la natura a escala humana.

Una obra serena, agosarada , ferma i d’una gran potència tectònica que curiosament convida a ser tocada i acaronada. Una obra endurida però terriblement dolça, que sona i crida en el misteri i en la magnificència del seu resultat final, ja sigui quan treballa de manera verge com quan s’acompanya d’altres elements a la recerca de noves textures. El que fa que  seu conjunt mostri el nivell de mestratge d’aquest gran ceramista que ningú hauria d’oblidar en el llistat dels grans artistes de casa nostra.

Mia Llauder ens fa la mirada contrària però alhora complementària. La mirada gràcil, rítmica , plena de moviment, més alegre i que en ocasions és plenament juganera, però recolzada en uns fonaments tècnics fora de mida que li permet assolir composicions i textures que semblen defugir del camp ceràmic , però mantenint afermat un sentit de l’estètica i la bellesa plàstica en el més alt nivell.

Per un cantó ens ofereix unes obres més fixes però establertes generalment en un clar component coral en les que el color li permet entroncar els lligams i donar potència a uns treballs n’aparença febles en el físic. Conjunt de gran intensitat i finesa que obliguen a una detinguda mirada i anàlisi.



En l’altre cantó ens trobem amb peces més mòbils, establertes en la modalitat que generen un sentit rítmic apassionant. En una certa distorsió aparent de l’equilibri però conformant en la fragilitat una volumètrica enormement potent.
L’obra de Llauder  és com un perfecte ballet en el que es conjugui la bellesa del clàssic amb la contemporaneïtat més agosarada, essent les seves peces la consolidació física del moviment que la dansa estableix.




Joan Serra i Mia Llauder, contradictoris i alhora complementaris. Seny i Rauxa en un treball creatiu del més alt nivell.

Exposició d’obligada , repetida i detinguda visita.

Moltes felicitats


Les fotografies han estat extretes de la xarxa i no han de correspondre obligadament a obres presentades en l'exposició




dimarts, de setembre 12, 2017

RAFAEL ROMERO. IMAGINARIUM



D’infant jo ja buscava les finestres
per fugir amb la mirada,
Des de llavors, quan entro en algun lloc
em fixo, on és la porta , on he deixat l’abric.
Llibertat, per  a mi, vol dir fugida.
El món és ple de portes,
i fins i tot el sexe n’és una d’emergència.
Però ja es van tancant: ben aviat,
per fugir, quedaran només aquelles
finestres de la infància.
De bat a bat obertes per saltar.

Joan Margarit






Qualsevol bon afeccionat ha de recordar forçosament la magnífica exposició que ens regalà fa unes poques temporades , en Rafael Romero a la sala del col·legi d’Aparelladors de Mataró. Una exposició cromàtica i iconogràfica  que semblava resplendir joia i serena distensió però que quan gratàvem una mica ens trobàvem davant una lectura en la que la dolça aparença s’havia esvaït per endinsar-nos en les profundes reflexions eternes del ésser humà.




Ara ,en una parada entre les seves múltiples activitats , en Rafel Romero s’acosta de nou a la nostra comarca amb una exposició a la sala del Museu del Càntir. Una mostra més interessant encara ja que esborrat el factor sorpresa que sempre provoca la seva obra , ens permet  ràpidament aprofundir en la  seva lectura interior que en aquest cas ve explicitada en forma de dens escrit en el catàleg de la mostra.




Romero segueix impertorbable en la seva dicotomia pintor / artista. Segueix essent un drogodependent de la pintura, a la que precisa en tots els seus cinc sentits. Pintor d’ofici i benefici, es mou en els camps de l’alquímia per aconseguir pigments naturals que li permetin assaborir l’exacte  i precís color que li exigeix cadascun dels seus treballs. Una pintura estricte en el concepte i emprada coma a mitjà i alhora com finalitat imprescindible i necessària.
Un sentit de pintor com ofici al que ni renuncia ni vol renunciar i que viu intensament amb una producció constant i permanent a la que sembla dedicar el ple de  la seva existència. Una pseudo repetició d’imatges i gests com si el propi creador volgués remarcar la seva veritat no a cops poderosos de mall i sí en canvi, mitjançant pluja fina que mica en mica i amb insistència va penetrant fins l’interior més profund de la terra i dels espectadors.




Visualment segueix Romero amb la seva pintura esquemàtica i quasi geomètrica en les formes , en la que les distribucions d’espai i volums es remeten a la importància que vol donar  a allò que vol expressar. Segueix amb el color accentuat, agosarat, viu però no violent, que omple i il·lumina el seu treball com llanterna capaç de seduir les mirades per disperses que aquestes siguin. Una pintura que alguns defineixen com a naïf , quan amb aquesta estilística sols té en comú, la realitat plana del seu fer, però amb la que divergeix del tot en el concepte i la intencionalitat.




Una pintura essencialment humanista la de Rafael Romero, que converteix a l’home en protagonista, encara que sigui  generalment amb la seva absència . Una pintura que ell mateix qualifica com a terapèutica de la seva debilitat en aquest navegar fràgil de la vida intentant guarir les ferides de l’ahir tot preparant-se per els cops que un ha de rebre en el demà.



Una pintura plena de les seves habituals referències iconogràfiques: les ciutats, asserenades en el son , en espera d’un despertar ves a saber com; els seus vaixells , símbols del que és la vida , sempre anant i/o venint , moltes vegades  sense saber com i a on; els seus peixos tan espirituals com el que signifiquen, i com no els gats, “observadors passius de l’univers” com ell mateix els defineix, testimonis de la realitat i l’enigma.


I en aquest exposició amb una marcada variació: la desaparició de l’ocell símbol alhora d’esclavitud i llibertat i en canvi la presència humana , fins ara vetada i perduda segons l’artista , l’autoritat moral de la mateixa , i que ara apareix com a home peix, submergit en el mar , convertint una aparent imatge lúdica en una duríssima crítica al drama social i humà de les víctimes en el Mediterrani.




El cert és que Rafel Romero ha assolit tal nivell de capacitat comunicativa , en l’aparença del formal i en la lucidesa de fons , que les seves exposicions provoquen una clara dualitat de resposta. La d’admiració per la bellesa formal en l’aparença, i el neguit per la crítica social en una segona i molt més accentuada lectura.

Un fet que queda en evidència  en aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Una expo que m’ha traslladat al magnífic poema de Joan Margarit que encapçala aquest post.


Rafael Romero. "Imaginarium"
Museu del Càntir. Argentona
del 8 de setembre al 22 d'octubre


dimecres, de setembre 06, 2017

MANEL CAMPAÑA. VENÈCIA AMB TU.






No tinc cap dubte  que la primera exposició seriosa d’un artista és molt important , i per tant n’ha de tenir molta cura. I és difícil ja que s’enfronta a temes per a ell desconeguts , com ho son la tria del tema, obres, títol, muntatge, etc, ja que d’ells dependrà en bona part el seu èxit i/o fracàs. I lamentant molt dir-ho, en Manuel Campaña ha errat en bona part d’aquests plantejaments.

Encerta en Manel , això sí, en una cosa en la que la majoria de novells erra estrepitosament com és en el nombre d’obres presentades. Campaña és seriós en això i presenta un nombre mesurat i adequat a l’espai fet que s’agraeix. Però fora d’aquets encert , la resta és un seguit d’errors que el perjudica greument.




El més gran error és no ser fidel a si mateix. Per el que coneixem en les seves escasses presències públiques, la seva pintura és molt més densa, pastosa en moltes ocasions , amb un cert agosarament en el cromatisme, donant força a la seva mirada i aconseguint una obra molt més intensa que en la fluixa i diluïda mirada que avui ens presenta.


Altre part és el tema escollit. Venècia és un espai que pictòricament ha estat treballant per una multitud d’artistes , de fa ja uns quants segles i amb la més ample varietat d’estils, maneres i posicions. Per tant fer la gosadia de convertir-lo en l’eix de la seva primera exposició comporta una comparança en la que de totes totes  n’hauria de sortir perjudicat, com així és.

I és que Campaña ens sorprèn  amb una pintura llepada ,de pinzellada curta. absolutament contraria a la seva habitual, i més preocupat per uns formalismes tècnics i estètics que no pas per aconseguir allò que és necessari, la creació d’un ambient. Per imatges, la fotografia, però en l’art cal anar més enllà i cal crear un esperit, que en el cas de Venècia és ben especial i quasi màgic , i que Campaña no aconsegueix copsar de cap de les maneres.





És per tot això que no ens queda cap més remei que dir que l’expo de Campaña a l’espai capgròs és una exposició fluixa i que no està a l’alçada del seu fer habitual. Però és una exposició que ha de ser simplement una relliscada de la que l’autor pot i n’ha d’aprendre molt. Bàsicament en el que pertoca a la fidelitat amb si mateix, ja que sols des d’aquest punt , i no pas en l’intent d’agradar a una majoria, pot Campaña fer un camí en el món de l’art, un camí que per els fonaments ensenyats en altres ocasions és molt més esperançador que  l’avui presentat.


Imatges extretes de la xarxa

diumenge, de setembre 03, 2017

3 ARTISTES 3. CAN CARALT. LLAVANERES



Soc del que penso que millor començar amb bon peu que no pas amb entrebancs. I sempre somio en que el bon començament sigui presagi de bons auguris.
Si el desig es confirma cal pensar que aquesta nova temporada pot ser gloriosa ja que els començaments semblen sucoses en el vist i en el previst, amb l’exposició el proper cap de setmana de Rafa Romero al Museu del Cântir i amb la il·lusionant careta del nou Sant Lluc i amb el sempre estimat Josep Serra previst per a la Destil·leria.



Però de moment la única realitat és l’esplendorosa mostra que Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa ,els tres guardonats en el 3er Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres presenten a les sales de Can Caralt en el que és conseqüència de l’esmentat premi. 

Son aquest tres autors, artistes de diferents generacions i conceptes creatius ben divergents , - escultura contemporània, escultura en els camps de la poètica visual i abstracció pura. Tres conceptes tan divergents que aconsegueixen en aquesta diversitat confegir una exposició més que rodona plena de reflexions personals i força creativa, tenint en la qualitat el ciment que enganxa i compacta la diversitat per donar potència i força a una esplèndida exposició que els honora i encara més al premi que representen.



Albert Jaime, guanyador del concurs , sorprèn més que agradablement en el camí que deixava intuir amb la seva obra guanyadora. El seu tropisme vegetal, perfectament realitzat , esclata ara en la perfecta combinació de les seves peces escultòriques  en els que juga al contrast amb el seu treball “arrels”, espectacular en realització, equilibri, força i dinamisme, al que oposa la llibertat  dels seus eteris tropismes verticals , molt atractius en el seu arítmic  despertar vertical. 




I tot complementat de manera ben adient amb uns treballs  amb planxes d’acer en al que de nou les referències orgàniques , el crit a la terra i els seus misteris, esclatant amb potència artística suficient com per poder dir que cal apuntar aquest nom, Albert Jaime, com un dels creadors indefectiblement a seguir com un nom de present , i molt especialment de futur, no tan sols en el món artístic local, ans per anar molt més enllà.


Agàpit Borràs segueix en plena forma amb la seva habilitat per expressar la seva crítica social mitjança la plàstica , i ben especialment amb la seva poètica visual que en molt moments ens porta obligatòriament a la remembrança del mestre Brossa , del que defuig  en aquells treballs més treballats en la diversitat tècnica i de l’us de materials


.

Genèticament influenciat per el joc, - la seva família era la de les mítiques Joguines Borràs-, Borràs ha sabut amb la seva intel·ligència ajuntar acuradament  el sentit lúdic al de transcendència de la critica social. D’aquí el seus “artefactes” , així els anomenava ell, en els que motivant amb la curiositat es capaç de desgranar tota la critica social al voltant d’un món que ni compren ni l’hi agrada i al que vol canviar amb la seva aposta creativa.



Glòria Badosa va com un coet. En poc temps hem tingut ocasió de gaudir de diverses mostres expositives seves ( Casal, Capgròs i ara Llavaneres) i en totes elles l’evolució és sorprenent  i l’esclat de maduresa cada vegada més evident, d’aquí que ja estem esperant ansiosos la seva propera exposició al Museu del Cântir d’Argentona, a on a bon segur ens la trobarem en el seu definitiu punt àlgid de creació.



Badosa ha evolucionat la seva pintura des de la figuració que va practicar durant tants anys , fins arribar a aquesta la seva més pura abstracció, mantenint la llum, el color i els espais com elements preferencials del seu fer. Una evolució en base a anar despullant els seus treballs fins arribar  a l’actual puresa, magnificada per un ús de mides més grans que afavoreixen intensament el resultat final.



Depassada ja l’abstracció de regust figuratiu a lo Stäel, Badosa ja s’enfronta a una abstracció pura en la que els elements sols son els espais i els colors , i ho fa amb respecte però alhora amb la suficient gosadia com per obtenir-ne uns resultats esplèndids que sedueixen i abdueixen alhora. Sedueixen per la seva sensibilitat i abdueixen per la seva potència, alhora uqe son enormement plaents en el resultat plàstic. Plena de força i sensibilitat el treball de Badosa mereix  no sols el just aplaudiment , ans també el reconeixement de ser ja una de les artistes a considerar en l’art mataroní , i com en el cas de Jaime, a tenir molt en compte ja que crec que sortosament encara ens ha de sorprendre molt positivament.



3artistes3 , els que ens ofereixen a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres una exposició de molt agradable visita que no us hauríeu de perdre de cap de les maneres i que us aconsellem ben vivament.



3 artistes 3.  Exposició col·lectiva
Guanyadors del IIi Concurs Pintura i escultura  de Llavaneres
Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa
Can Caralt. Llavaneres de l,1 de setembre a l1 d’Octubre de 2017

Ps.- No vull passar per alt la gran patinada feta per Joaquim Fernández, regidor de Cultura de Mataró, que va assistir a la inauguració, fet molt estrany ja que malgrat que son habituals els artistes mataronins que exposen a Can Caralt , és molt estranya la seva visita. Doncs bé, el mateix divendres poc després de la inauguració, el regidor piulava que Albert Jaime acabava de guanyar el Premi de Pintura i escultura de Llavaneres , és a dir que anava amb deu mesos de retard ja que el va guanyar en el passat mes de novembre i ara aquesta exposició n'era la conseqüència. Un desgavell més d'un regidor a qui li refot l'art i els artistes mataronins.


divendres, d’agost 25, 2017

JORDI CUYÀS





No soc pas amic de Jordi Cuyàs, ho vaig ser fa anys , però encara que no ens havíem retirat el saluda , fa anys que no parlava amb ell. Malgrat això la seva mort m’ha copejat. Fa uns mesos vaig saber de la seva intervenció cardíaca però estava en el convenciment de que tot havia sortit bé, com en general succeeix. Però ahir en el darrer dia de vacances , a mitja tarda m’arribava la trucada de la mala nova , com ja m’havia succeït al matí amb la mort del vell amic Artur Debat. Dos morts de cor i més o menys coetanis, no és pas un bon final de vacances.

No vull però deixar sense acomiadar-me d’en Jordi, com a  membres que hem estat del gremi de l’art mataroní. Evidentment que no faré obituari personal ni a favor, ni molt menys en contra, però si que m’agrada penjar un post que es va penjar en aquest mateix Transport Públic ,el dia de Sant Josep de fa deu anys , en motiu de la seva exposició a Can Palauet.

Serveixi com a reconeixement a la seva vàlua artística. Vàlua que vaig reconèixer convidant-lo a prendre part a Tempus Fugit, invitació que va declinar mitjançant escrit en el que em deia que per ètica personal no hi podia prendre part.

Aquest és el post


dilluns, de març 19, 2007
JORDI CUYÀS

Fa molt de temps que no parlo amb en Jordi Cuyàs. Circumstàncies personals i artístiques ens han allunyat però mai he deixat de reconèixer la seva vàlua.
M’agrada i molt, el seu estil de disseny gràfic i publicitari, encara que no entengui aquesta mena d’exclusivitat que manté en el PMC. Segueixo pensant que el seu cartell de Les Santes és dels millors, per no dir el millor, i segueixo enamorat d’un cartell alternatiu que va fer per el Mataró Escrit.

Cuyàs és artista de sensibilitat. Ben proper a on escric tinc un treball seu. És de quan va celebrar la seva primera exposició, de la mà d’en Terri, si no vaig errat. En aquell temps jo tenia espai a Ràdio Mataró i els artistes que venien a ser entrevistats realitzaven en directe un apunt, amb uns retoladors i uns llapis de color. Jordi Cuyàs que llavors practicava un dibuix realista i poètic , va deixar com a record un full partitura , mig rebregat , sense cap mena de nota musical i una frase “... una mica de música silenciosa per a Ràdio Mataró”.

Ara , quasi trenta anys més tard segueix a bon segur amb el mateix concepte , però expressat de manera ben diferent a Can Palauet. Aquesta és la crítica que he escrit per el capgròs.com

EL TAMBORET BLANC

El domini dictatorial d’un art contemporani de baix voltatge i més baix interès, ha estat l’únic eix d’aquesta i les més recents temporades a Can Palauet, provocant un sentiment general de refús a aquest concepte creatiu que en l’exposat s’ha mogut en la vulgaritat , el mimetisme i la repetició. Però està clar que en el concepte contemporani existeixen tants artistes de qualitat com en qualsevol altra costat, i quan aquests apareixen el resultat és satisfactori a totes bandes.

Que Jordi Cuyàs és un bon artista ho sabem tots a Mataró. Ho és en l’aspecte del disseny, de la publicitat, en el camp de l’ensenyament ..., i ho és per què sap transmetre adequadament allò que vol expressar , i sap establir els ponts suficients com per que la comunicació arribi amb la màxima intensitat possible.

Ara, Jordi Cuyàs, en aquest retorn expositiu a la seva ciutat fa forta aposta per aquest “tamboret blanc” produït a l’entorn de Beckett 101 , en aquest nou joc pueril dels contemporanis de no celebrar el centenari (quina vulgaritat) , i sí fer-ho a posteriori.

No sé si les obres i el conjunt de la mostra han estat engendrats en el concepte de Becket, però el resultat és escaient i amb prou nivell de qualitat. Andreu Navarra en el magnífic escrit : “El arte segun Samuel Beckett (la realidad como raíl) que podeu trobar a Internet ( www.babab.com/no09/samuel_beckett.htm ) ens parla de que cal acostumar-se a no analitzar , a no comprendre, a operar en el no res, i amb aquest nivell nul de faulació o simpatia , arribar a la claredat tot buidant la ment de prejudicis i alliberant-la del deure d’haver de jutjar el que s’ha vist.

En aquest camp del no res , dels elements simples, en la fragilitat de les aparences, de les faules sense afany de lectura final , en aquest minimalisme de conceptes, gests i expressions Cuyàs estructura el seu esquema, amb algunes evidents referències i mimetismes, però embolcallat en aquells signes personals que capten l’atenció de l’espectador que intenta aprofundir en el que ens vol expressar l’artista. A més , dominador de materials i tècniques , ja siguin plàstiques com visuals, estableix la mirada i la forma material com esquer per portar a l’espectador al seu terreny.

És clar que això no sé si és signe del seu èxit o del seu fracàs. “S’ha fet l’impossible per fer que trií. Per que prengui partit, per que accepti a priori, per que refusi a priori, per que deixi de mirar, per que deixi d’existir, davant d’una cosa que senzillament hauria pogut estimar , o trobar lletja, sense saber el per què.” ens recorda Beckett.
I si així es fa. Que succeeix?. L’autor ha triomfat o ha fracassat ?. A bon segur tan sols ell en te la resposta.

“El tamboret blanc” una bona exposició que pot recuperar a l’espectador en el camí d’un art contemporani que tant i tant malament ens ha copejat.

Jordi Cuyàs. “El tamboret blanc” ( emmarcat en el projecte Beckett 101 )
Can Palauet .Març i Abril de 2007


Jordi, allà on estiguis, que l’art t’acompanyi.